PARLEM DEL CÀNNABIS

El cànnabis, cànem, marihuana, herba o maria (Cannabis sativa) és una planta que ha estat cultivada des dels inicis de l'agricultura, originalment al continent asiàtic (Índia).

La marihuana (també anomenada maria, herba...) conté una barreja de fulles, tiges i flors seques. L'haixix (conegut també per xocolata) és una resina que s'obté premsant la planta. I l'oli d'haixix és el resultat de barrejar la resina amb dissolvents. Aquestes preparacions se solen fumar soles (maria), amb tabac (haixix) o pipes i argiles (l'oli), tot i que també es poden afegir a galetes, pastissos, truites i altres aliments.

Què et passa si fumes un porro?

Els derivats del cànnabis contenen diverses quantitats de substàncies psicoactives que fan riure, provoquen un sentiment d'eufòria, relaxen i aguditzen els sentits de la vista i de l'oïda. Més tard fan venir gana i set, i et poden fer sentir ensopit, amb son i manca de concentració i coordinació. Per això pot ser perillós conduir o fer qualsevol activitat que demani atenció. Si fumes gaire pots arribar a vomitar, sentir por o angoixa i tenir al·lucinacions.
També provoca efectes físics com tos, irritació conjuntival, boca seca, taquicàrdia, augment de la pressió arterial, hipertensió ocular, desorientació i manca de concentració.

Quins riscs té consumir cànnabis?

Fumar cànnabis no és inofensiu. Perjudica el cor i altera el sistema immunològic per combatre malalties infeccioses i càncer. Augmenta el risc de bronquitis i càncer de pulmó. A més, pot produir trastorns psíquics en persones amb antecedents psicòtics. El més greu és la psicosis cannabinoide, malaltia de l'espectre de l'esquizofrènia i que pot persistir tot i deixar de consumir.

El més freqüent és la síndrome amotivacional: apatia, pèrdua d'eficàcia al treball, mal rendiment acadèmic, fàcil frustració, desmotivació, falta de concentració, i una falsa percepció d'alta productivitat tot i la pèrdua creixent de memòria. Qui pateix aquesta síndrome, perd capacitats de sociabilitat, són menys competitius laboral i acadèmicament, i són més problemàtics amb conflictes judicials i socials.

El consum continuat de cànnabis pot dur a l'addicció. En aquests casos, la persona és incapaç d'interrompre‘l o moderar-lo malgrat l'evidència de repercussions negatives per a la salut, el rendiment acadèmic o laboral o les relacions familiars i socials. El consumidor habitual també hi desenvolupa tolerància, és a dir, cada vegada en necessita més quantitat per a obtenir el mateix efecte. Les persones que intenten deixar el cànnabis poden tenir ansietat, insomni, irritabilitat i depressió.

Possibles efectes terapèutics

L'efecte més reconegut és l'antiemètic (milloria de les nàusees i el vòmit) en malalts de càncer tractats amb quimioteràpia. També té un efecte d'augmentar la gana aplicada als malats de sida, ja que poden millorar el seu estat d'aprimament.
Té un efecte analgèsic acompanyat directament de l'efecte sedatiu, però no ha demostrat ser més eficaç que els medicaments actualment aprovats. A més, els efectes beneficiosos poden ser anul·lats pels efectes secundaris potencialment greus.
Això i altres aspectes d'interès botànic (biomassa, combustible, tèxtil) són els arguments utilitzats per demanar la seva legalització, tot i que els col·lectius que més insisteixen no són precisament associacions de malalts ni agricultors...
També cal desmuntar el mite de què l'auto-cultiu i el consum no són sancionables: Segons el codi penal tenir i consumir drogues en llocs, vies i establiments públics no és delicte, però sí infracció greu, i pot ésser castigada amb una sanció de 300,51 a 3005,06 euros.
L'auto-cultiu per us propi i el consum d'herba sense barreixar amb tabac, han donat lloc a la creença de què el consum és poc perjudicial al ser més “natural”. Però res més lluny de la realitat: el cultiu casolà ha donat lloc a varietats amb molta més quantitat percentual de cannabinoides (THC) que la silvestre. Les cigarretes de marihuana que es consumien als anys 70 contenien entre 5-30 mg de THC, actualment pot tenir 150 mg o més per cada cigarreta de maria.



Si tot i així voleu seguir consumint maria, us aconsello que ho feu minimitzant els perills tant com sigui possible. Aquí podeu trobar uns consells que us seran útils per fer un consum el més responsable possible:
http://hemerotecadrogues.cat/wp-content/static_docs/cannabing-cat.pdf
http://hemerotecadrogues.cat/wp-content/static_docs/que_ruli2004.pdf

Foto: C. Berché, 2014

EL TRASTORN OBSESSIU-COMPULSIU (TOC)

El TOC és una malaltia de curs crònic i que es va repetint en el temps, que consisteix en la presència d’obsessions i compulsions. Les obsessions són pensaments no desitjats que envaeixen el pensament conscient i provoquen un estat d’ansietat patològica. Les compulsions fan referència a sentir-se forçat a actuar en contra de la pròpia voluntat.

Quanta gent pateix de TOC?

Estudis recents suggereixen que és més freqüent del que ens pensem. Un 2,5% de la població general patirà el trastorn durant la seva vida, la qual cosa situa el TOC en el quart lloc de les malalties mentals més freqüents. Els símptomes apareixen per primer cop als 14 anys de promig, encara que sovint es troben símptomes de TOC d’inici infantil (a partir dels 7 anys), afectant igual a homes i dones, nens i nenes.

Els pacients amb TOC són generalment persones que han rebut educació molt rígida, que reforça conductes com la neteja, l’ordre, i els valors morals

I quins són els símptomes més freqüents?

- obsessions sobre la neteja, higiene i contaminació: evitar tocar objectes contaminants, escrupolositat amb la brutícia, amb rituals com el rentat compulsiu de mans (que eliminen la por només de manera molt transitòria), etc.

- dubtes permanents, comptar patològicament, realitzar comprovacions compulsivament (tancar portes, finestres, comptar escletxes a les persianes, comprovar línia telefònica, etc)

- pensaments obsessius sense actes compulsius, que són pensaments repetits sense parar, de contingut absurd, que el pacient reconeix són patològics i els crea ell mateix encara que intenti evitar-los ja que provoquen malestar i patiment. Poden ser pensaments, idees, imatges, cavil·lacions interminables i angoixants, conviccions o pors i sovint tenen caràcter agressiu, sexual o religiós.

- obsessions de protecció davant de perills futurs: presagis catastròfics que porten a fórmules del tipus “si faig, dic o penso tal cosa, no passarà tal altra cosa”

- temes d’ordre i simetria, dedicant quantitats exagerades de temps a organitzar, arreglar, programar, etc.

- temes morals, religiosos, metafísics, precisió, perfeccionisme, etc.

- pacients obsessius amb alentiment per incapacitat de resoldre dubtes, passar hores i hores cada dia per rentar-se, vestir-se, menjar...

Perquè es detecten tan pocs pacients amb TOC?

Les persones amb TOC acostumen a guardar en secret i intentar amagar els seus símptomes en part per vergonya, i en part per baixa consciència de partir una malaltia. Segons estudis, des del inici del trastorn passen de 10 a 17 anys en demanar ajuda i rebre tractament.

Això resulta molt negatiu ja que un diagnòstic precoç i tractament adequat ajuden a evitar el patiment i minimitza el risc de desenvolupar altres problemes com una depressió associada o problemes familiars i laborals.

Com es pot tractar un TOC?

Diferents estratègies han demostrat utilitat per tractar el TOC. En general i donada la tendència a la cronicitat, així com l’elevada proporció de resposta insuficient als tractaments només farmacològics, els pilars bàsics del tractament són DOS: la teràpia amb psicofàrmacs i la teràpia cognitiva-conductual. Cal tenir present també aspectes psicoeducatius i de recolzament familiar.

Els problemes familiars NO SÓN la causa del TOC, però el trastorn es veu afectat per la reacció de la família als símptomes, ocasionant sovint conflictes. Una actitud relaxada i de recolzament en lloc de crítica i negativa, pot millorar la resposta al tractament!

El tractament psicoterapèutic d’elecció per a nens, adolescents i adults és la teràpia cognitiva-conductual, que ajuda als pacients a modificar la resposta a les obsessions. Tot i que els pacients amb TOC presenten sovint símptomes carregats de simbolisme inconscient i de significats dinàmics, les psicoteràpies psicoanalítica i psicodinàmica no han demostrat cap eficàcia per tractar aquests pacients.

Psicofàrmacs: la majoria de pacients milloren a les 8-10 setmanes de començar tractament amb antiobsessius (antidepressius del tipus Inhibidors de Recaptació de la Serotonina ó IRSs), però només un 20% dels pacients tractats només amb fàrmacs mostren una desaparició completa o suficient dels símptomes. Són tractaments doncs segurs, eficaços, però que triguen temps en començar a fer efecte i que cal associar amb tractaments psicològics.

Aquests tractaments els ha de fer un especialista avesat al tractament d’aquesta mena de pacients tan complicats, ja que moltes vegades caldrà altres actuacions i fàrmacs més especialitzats que els descrits fins aquí.

Foto: C. Berché, 2014

ESTIC TRIST/A: TINC DEPRESSIÓ?

La depressió és una malaltia que consisteix en una alteració de l'estat d'ànim de la que la tristesa és el símptoma principal.

La tristor pot ser una sensació normal en molts moments de la vida: la majoria de persones experimenta tristesa de tant en tant. Però en la depressió aquesta tristor té una intensitat superior a l’esperada per a la situació ambiental en què es troba la persona. A més és diferent a altres experiències tristes que hagués pogut patir prèviament, i existeix més sensació de pèrdua de control i gran dificultat per motivar-se per altres coses.

Els símptomes d'una depressió clínica poden ser molt variats, i inclouen tristesa, davallada de l'autoestima, sentiments de desesperança i solitud. Altres poden ser insomni, irritabilitat (enfadar-se fàcilment), pèrdua d'energia, canvis en els hàbits alimentaris, dificultat per concentrar-se, problemes de memòria, pèrdua d'interès per les coses o activitats habituals com aficions, sentiments d'inutilitat o de culpabilitat, desitjos de mort o fins i tot ideació suïcida.

Es molt freqüent la depressió?

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) considera que actualment la depressió és la segona malaltia que més incapacitat provoca al món, només pel darrera del dolor crònic.

La depressió és la malaltia psiquiàtrica més freqüent: un 20% de les persones patiran una depressió al llarg de la seva vida.

Les causes més freqüents de recaiguda, però, són les derivades de seguir incorrectament o abandonar els tractaments pautats

Foto: C. Berché 2013

Totes les depressions són iguals?

No, podem classificar la depressió en quatre subtipus:

Depressió major: Els símptomes depressius són intensos i apareixen en forma d’episodis (duren set-

manes o mesos). En mig dels episodis, qui la pateix pot trobar-se bé, tot i que en els episodis i segons severitat pot ser necessari l'internament hospitalari.

Distímia: els símptomes depressius són menys intensos, però molt incapacitants al ser crònics (duren com a mínim dos anys) i es barreixen sovint símptomes ansiosos importants.

Trastorn adaptatiu: els símptomes depressius són lleus, estan presents durant un curt període de temps i s'originen com a resposta a algun problema (factor estressant agut) que ha patit el pacient.

Altres trastorns depressius: síndromes depressives que poden formar part del conjunt de símptomes d’altres malalties psiquiàtriques (per exemple, el trastorn bipolar) i no psiquiàtriques (per exemple, anèmies, esclerosi múltiple, hipotiroïdisme,...)

Es pot curar la depressió?

Aproximadament el 80-85% dels episodis depressius remeten amb el tractament apropiat, però les depressions són malalties cròniques. Això vol dir que les depressions tenen tendència a ser recurrents, és a dir, se sol produir més d’un episodi, i no podem evitar al 100% les recaigudes.

Tractament psicològic

La teràpia psicològica cognitiva-conductual i, en menor mesura, les teràpies psicodinàmiques, han demostrat la seva eficàcia com a tècniques terapèutiques en el tractament dels diversos trastorns depressius.

Tractaments farmacològics
Els principals fàrmacs utilitzats en el tractament de la depressió són els antidepressius (AD).
Malgrat que tots els psicofàrmacs gaudeixen d'una immerescuda mala consideració, la majoria d'AD són tolerables per quasi totes les persones. Gairebé no tenen interaccions, és a dir, es poden barreixar amb pràcticament qualsevol altre fàrmac, no causen dependència, tenen escassos efectes secundaris i de poca intensitat.
Abans que una persona comenci a prendre AD ha de tenir en compte que la medicació necessita cert temps per funcionar (normalment es necessiten vàries setmanes per experimentar alguna millora i per determinar si un fàrmac resulta útil). Per tant, heu de seguir prenent la medicació tal i com us l'han prescrit, fins i tot si al principi teniu dubtes sobre els seus beneficis.

Classifiquem els AD segons sobre quin neurotransmissor exerceixen la seva acció: noradrenèrgics i/o serotoninèrgics, i d'altres subtipus menys populars

En alguns casos, utilitzem altres fàrmacs com tranquil·litzants, hipnòtics, i en casos molt greus sals de liti.

Com podem ajudar a un amic o familiar amb depressió?

La família, la parella i amics íntims de persones amb depressió poden trobar útils les següents estratègies:

• Considereu-vos part de l'equip de recolzament i tractament.
• No penseu que la persona amb depressió no desitja estar millor, encara que a vegades tinguis aquesta sensació. Intenteu veure els símptomes com el que són: part d'un trastorn.
• Ajudeu-lo a reconèixer les fonts d'estrès i a trobar la manera més adient de fer-li front.
• Animeu-lo a ser més actiu, PERÒ sense forçar-lo excessivament i sense fer-li crítiques o retrets, ja que aquestes actituds poden fer que empitjorin.
• Ajudeu-lo a portar una vida sana, a realitzar algun tipus d'exercici físic i a divertir-se.
• Dediqueu part del teu temps a estar amb ell o ella.
• Elogieu cada un dels seus avenços, especialment al principi i per molt petits que siguin.
• Animeu-lo a mantenir el tractament prescrit i a evitar l'alcohol i altres substàncies tòxiques.
• D'entrada, preneu-vos seriosament qualsevol pensament de suïcidi. No tingueu por a parlar d'aquest tema obertament.
  

Foto: C. Berché 2013

Si heu de tenir cura d'algú amb depressió greu és fonamental trobar temps per a vosaltres mateixos sense sentir-vos malament o culpable. Conviure amb un familiar amb depressió pot desgastar, per la qual cosa és important cuidar-se el màxim possible i mantenir-se bé psicològicament.

Una visita a Can Zariquiey, Arenys de Munt

Aquesta any farà 37 de l'existència de la Comunitat Terapèutica del Maresme, Cooperativa de Treballadors de la Salut Mental que van fundar un llunyà 1977 en Valentí Agustí i el Guillem Homet.

Vaig treballar amb ells del 1996 al 2000. Aquest darrer febrer vaig tenir el goig de visitar les remodelades instal·lacions de la clínica d'Arenys de Munt, Can Zariquiey, de la ma del meu amic i mestre Guillem Homet.

Vaig també tenir el plaer de saludar a en Valentí Agustí i d'altres companys.

Podria escriure i descriure moltes línies però sens dubte la manera millor d'explicar i definir què és la CTM, queda resumida en la frase:

“la llibertat és terapèutica”

Amb afecte

l'orquídea d'Arenys de Munt

fotos: Carles Berché

Veritats i mentides del Trastorn Bipolar

Molta gent em fa preguntes referents al trastorn bipolar, que sovint he de desdramatitzar, trencar amb falsos tabús, desmitificar, etc.

Qué és i qué NO és un Trastorn Bipolar (TB)

El TB és una malaltia relativament freqüent, que consisteix bàsicament en canvis de l'estat d'ànim que alternen entre l'eufòria i la depressió.

I aquí tenim ja la primera confusió, ja que és normal que el nostre estat anímic canvii i estigui fluctuant. No hem de confondre tenir canvis d'humor amb patir un TB, ni tampoc ho és tenir una depressió diagnosticada i tractada amb períodes d'estabilitat.

En el TB s'alternen episodis d'exaltació anomenats hipomania o mania, amb episodis depressius, i també períodes de normalitat en què el malalt es troba estable.

En els períodes de “mania” la persona malalta es troba irritable, eufòric o exaltat, incrementa l'energia i l'activitat ( que també pot generar confusió amb un trastorn hiperactiu...), desinhibició, autoestima exagerada, despeses exagerades, hipersexualitat, disminució del temps de descans, conductes extravagants, etc. Pot arribar a ser greus amb conductes perilloses, símptomes psicòtics, i sovint cal un internament forçós. La “hipomania” és un estat més lleu, que no s'ha de confondre amb l'alegria normal ja que suposa un canvi brusc respecte a la personalitat prèvia normal d'aquell subjecte.

La depressió cursa en forma d'episodis, de manera que poden durar uns mesos però no permanentment com en una distímia o depressió crònica. Els seus símptomes són tristor no justificada, baixa autoestima, culpa, cansament i desmotivació, apatia, aïllament, abandonament, fins i tot pensaments de desig de mort i suïcides.

El TB és hereditari?

El TB és una malaltia força freqüent i sovint mal diagnosticada. Entre tots els subtipus de malaltia, es parla d'una freqüència entre el 2'5 i el 5% de la població. Es a dir, en una població de p. ex. 1000 habitants, hi hauran de 25 a 50 persones que la pateixen.

El component genètic és força important en el TB, però TAMPOC ÉS UNA CONDEMNA! Si com hem vist, el risc de patir un TB és, en el pitjor dels casos, de 5 persones de cada 100, en els familiars de primer grau d'una persona amb TB aquest risc global augmenta a un 10%. S'ha calculat també que el risc de què els fills d'un progenitor amb TB també el pateixin, és d'un 15 al 20%.

Ho explicaré d'una altra manera: de cada 100 persones d'una població total, fins a 5 patiran un TB. Però si prenem una mostra de 100 persones que tinguin un familiar directe amb trastorn bipolar, 10 persones patiran la malaltia I 90 NO. Si prenem 100 persones filles d'un TB, 20 d'elles podran desenvolupar la malaltia, PERÒ HI HAURAN 80 QUE NO.

Un subtipus de TB anomenat tipus II,que consisteix en episodis depressius alternats amb episodis d'hipomania, és molt més freqüent entre les dones.

Quines són les causes del TB?

Hi ha una PREDISPOSICIÓ a patir la malaltia que és genètica, i sobre aquesta predisposició actuen altres causes com a DESENCADENANTS. Alguns desencadenants són el consum de drogues, estrés, manca de descans, sobreactivitat, etc.

Això explica perquè algunes persones p. ex. que abusen de drogues tota la vida no desenvolupen un TB i altres persones amb consums molt més reduïts desenvolupen la malaltia: per la predisposició que pot venir marcada genèticament.

Què és el “patró estacional”?

Es molt freqüent en determinats pacients que els episodis es repeteixen en les mateixes èpoques de l'any, dependentment dels estressors. Així el cas més típic, és el d'un malalt amb TB amb episodis depressius a la tardor ( i l'hivern) i episodis maniformes a la primavera (i a l'estiu). Ara bé, el patró estacional és una TENDÈNCIA al llarg del temps, encara que en alguns malalts es reprodueixi de forma matemàtica i exacta cada any

Com es diagnostica un trastorn bipolar?

El diagnòstic és CLÍNIC. Es a dir, es basa en els símptomes que presenta el pacient i els que observa l'especialista. Per tant per diagnosticar un TB no cal fer cap analítica de liti en sang (creença errònia molt arrelada) ni proves d'imatge (ressonància magnètica, TAC...) ni test psicològic, encara que puguin servir d'ajuda.

Es normal però, que el TB trigui anys en ser diagnosticat per la fàcil confusió amb altres trastorn psiquiàtrics (depressions unipolars, psicosis, intoxicacions per drogues). Per això és molt important davant de la sospita contactar amb un especialista, ja que és lògic entendre que quan més triguen en diagnosticar-lo més trigarem en donar un tractament adequat.

I com es tracta? Es poden prevenir les recaigudes?

El tractament es basa es psicofàrmacs. La psicoteràpia o tractaments psicològics poden complementar las psicofàrmacs però MAI substituir-los.

Hi ha gent que creu que si està 1 o 2 mesos sense tractament i segueixen trobant-se bé, ja npo esl hi cal medicar-se o estan curats, i això és fals.

El TB és RECURRENT, i això vol dir que el risc de recaiguda pot aparèixer en qualsevol moment. Pot trigar dies o més d'un any, però la recaiguda apareixerà.

Els tractaments més importants per tractar el TB s'anomenen eutimitzants o estabilitzadors de l'ànim. El més efectiu i conegut és la sal de liti. En cas de prendre aquest fàrmac cal fer analítiques de sang regularment per evitar alteracions i intoxicacions per culpa del fàrmac. Altres fàrmacs són alguns antiepilèptics i alguns antipsicòtics moderns o “atípics”.

El tractament adequat malauradament no protegeix del tot contra el risc de recaiguda, però sí sabem que deixar de prendre la medicació és el principal motiu de recaiguda. Així, els tractaments amb productes anomenats “naturals”, homeopàtics, fitoterapèutics, etc. no han demostrat CAP eficàcia. Fins i tot abandonar els tractaments mèdics per aquestes mal anomenades “teràpies alternatives” és una de les causes més freqüents de recaiguda -si no la més- en el nostre àmbit cultural.

Molt sovint els pacients de llarga evolució, molt cronificats, cauen en aquests errors busquen una solució als problemes -reals i coneguts- dels secundarismes que presenten el psicofàrmacs però que ben controlats per un especialista expert es poden minimitzar.

Las teràpies psicològiques poden ser adequades per millorar la qualitat de vida però no només del malalt, sinó també del seu entorn i de la família. El programes psicològics de suport a les famílies són eines cada dia més desenvolupades i imprescindibles.

(fotos originals de C. Berché)

QUÈ ÉS L'ANSIETAT?

En primer lloc m'agradaria diferenciar l'ansietat normal de la que podem considerar com una malaltia o trastorn (patològica).

L'ansietat normal és una reacció d'emergència davant de situacions que representen una amenaça o perill, un instint NORMAL d'autoprotecció. L'ansietat normal ens posa en alerta, i ens prepara i activa per defensar-nos d'un perill o per fugir. Es a dir, una resposta ansiosa adequada a la causa és necessària per sobreviure.

I l'ansietat patològica? Doncs és una preocupació excessiva, a vegades com a resposta exagerada a circumstàncies reals, o bé com a resposta a causes imaginàries.

TIPUS DE TRASTORNS ANSIOSOS

-        Trastorn d'angoixa o atacs de pànic, aparició sobtada de sensació de por o terror. Durant les crisis apareixen també símptomes físics com falta d'aire, palpitacions, malestar toràcic, molèsties abdominals, mareig, etc

-        El trastorn d'ansietat generalitzada es caracteritza per la presència de preocupacions ansioses exagerades i persistents durant mesos. El malalt que ho pateix li costa controlar la preocupació constant, i a més pateix de impaciència, fatiga, dificultats per concentrar-se, tensió física, irritabilitat, insomni... El més freqüent però és la presència mixta de símptomes ansiosos i depressius.

-        Trastorn fòbics: pors a situacions i objectes determinats com poden ser als espais tancats (claustrofòbia), a la llum (fotofòbia), a animals (rates, insectes, aranyes...) a la sang, fòbia social (una mena de timidesa patològica)... Tot i que la més greu i coneguda és l'agorafòbia, una fòbia a diverses situacions que inclouen espais oberts, sentir-se exposat, multituds, sortir al carrer, etc. La persona fòbica evitarà la situació que li genera aquesta por excessiva i irracional.

-        El Trastorn obsessiu-compulsiu és una malaltia força freqüent caracteritzada per OBSESSIONS (idees, pensaments o imatges persistents i repetits que es perceben com repulsius o sense sentit i generen molta preocupació al no aconseguir evitar-los, p. ex. pensaments de violència o de tenir l'impuls de fer mal), i també COMPULSIONS que són conductes repetitives amb una necessitat imperiosa que pretenen evitar un suposat mal o perjudici futur (rentat de mans per por absurda a la brutícia, comprovar portes i finestres, tocar i comptar objectes, simetria i ordre exagerats, etc). Es considera una malaltia greu que pot arribar a generar un malestar significatiu i un funcionament familiar social i laboral molt afectat.

Els trastorns d'ansietat poden ser tractats si són adequadament diagnosticats. En els tractaments actualment disponibles es combinen els tractaments farmacològics (psicofàrmacs) i teràpies psicològiques, habitualment prou eficaços per aconseguir una qualitat de vida acceptable i sovint la curació de la malaltia.

Sovint no se'ls hi dona prou importància i pot haver una tendència a considerar “normal” patir, a vegades per la vergonya de reconèixer la pròpia malaltia, pensant erròniament que és una feblesa o una manca de capacitats en lloc d'una malaltia. Davant del dubte és recomanable consultar amb el nostre metge de confiança (atenció primària) qui sabrà identificar i diagnosticar adequadament el problema i resoldrà gran part dels casos, o aconsellarà consultar amb un especialista (psiquiatre i/o psicoterapeuta).

Què és el Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat?

El TDAH es un trastorn d’inici habitualment a la infància amb dificultats per mantenir l’atenció i la concentració, dificultats per seguir instruccions, dificultat per controlar els impulsos i hiperactivitat que es manifesta amb agitació i inquietud motora.

Un nen normal de 2 a 3 anys ha de ser mogut i impulsiu, i no aguantarà l’atenció més de 2 ó 3 minuts. En un nen amb TDAH aquest conducta normal no només no s’adapta al fer-se més gran, sinó que empitjora a partir dels 4 anys complicant-se amb dificultats acadèmiques, socials i familiars. Aquest nen sovint són tractats com ganduls i mal educats, com si fos culpa dels pares o depengués de la voluntat del propi nen!

No tots els símptomes es manifesten sempre ni amb la mateixa intensitat, de manera que parlem de 3 subtipus bàsics:

1. Hiperactivitat: nen o adult especialment mogut, li costa molt estar quiet o fer la mateixa tasca durant un temps, es mouen massa sense finalitat concreta, xerraires...
2. Impulsivitat: actuar sense pensar, interrompre converses, no saber esperar, dificultat per seguir normes i instruccions
3. Manca d’atenció: distraccions fàcils, manca de concentració, dificultats per planificar les tasques, comportaments desorganitzats, dispersió...

I quina és la causa del TDAH?

Avui saben que hi ha una base genètica que predisposa a patir d’aquest trastorn, i a més hi ha una certa herència del trastorn amb una preponderància situada entre el 60-70%.

La causa del trastorn és una disfunció de sistemes neuronals de transmissió (dopaminèrgic i noradrenèrgic) que afecten al funcionament dels circuits nerviosos que controlen el que anomenem com sistema biològic de recompensa

Als anys setanta es creia que aquest trastorn era exclusiu de l’infantesa i desapareix amb la maduració de les estructures cerebrals, però avui sabem que perdura en l’adolescència amb predomini dels trastorns de conductes, i un 50% d’aquests adolescents seguiran tenint símptomes al fer-se adults

A causa de la disfunció neuronal que origina aquest i altres trastorns mentals, el TDAH es pot complicar amb la concurrència d’altres diagnòstics, sobre tot trastorns afectius, d’ansietat, i en adults i adolescents trastorns per consum de substàncies d’abús (“drogues”) i trastorns de personalitat

Tractament

Es aconsellable un enfocament a 3 bandes:

1. Farmacològic: curiosament, fàrmacs estimulants són els més adequats per tractar aquests trastorns, com ho són el metilfenidato en distintes formulacions i la atomoxetina. També són útils alguns antidepressius. Les amfetamines també milloren molt els símptomes, però donada la seva perillositat estan actualment prohibides.
2. Programes d’atenció a les famílies: cal ajudar a conviure amb un TDAH... a més tenint en compte les bases genètiques, a la família és probable hi hagi més d’un cas alhora!
3. Intervencions de tipus psicopedagògic.

Així doncs és fonamental un suport psicoeducatiu i psicopedagògic igual al malalt com a la família i també als responsables educatius (mestres dels diferents cicles d’ensenyament i també mestres particulars de reforç). Però malgrat la por que generen habitualment els psicofàrmacs, aquests són necessaris per millorar les alteracions conductuals i el rendiment.

Actualment disposem de fàrmacs cada cop més segurs i eficaços, amb pocs efectes secundaris (el més important pot ser la pèrdua de gana) normalment transitoris.

En resum, el TDAH és un trastorn molt més freqüent del que pensem (un 5% de la població escolar), sovint poc identificat i massa tard, i que cal disgnosticar adequadament per tal de poder iniciar les intervencions terapèutiques adequades per aconseguir un normal desenvolupament acadèmic, personal i social.

QUÈ ÉS LA PSIQUIATRIA...?

... I QUÉ ÉS UN PSIQUIATRE?

La PSIQUIATRIA és la branca de la medicina especialitzada en el diagnòstic i tractament dels trastorns mentals. El PSIQUIATRE és doncs un metge especialitzat en aquesta branca.

I ELS TRASTORN MENTALS, QUÈ SÓN?

El trastorns o malalties mentals, són alteracions que poden afectar el raonament o pensament, sentiments i emocions, comportament, reconeixement de la realitat, les relacions interpersonals i la capacitat d’adaptar-se a les exigències de la vida. I les causes dels trastorns mentals poden ser biològiques o físiques, psicològiques, o socials.

I QUINS SÓN ELS ANOMENATS TRASTORNS MENTALS?

Els trastorns mentals es divideixen en:

-          Trastorns d’ansietat. L’ansietat és un sentiment de por acompanyat de signes somàtics indicatius d’hiperactivitat del sistema nerviós, i que a diferència de la “por normal” no té causa justificada. L’ansietat es pot manifestar com angoixa, fòbies, obsessions...

-          Trastorns de l’estat d’ànim. Són un grup d’alteracions de l’humor que es poden manifestar en forma de tristor (depressió) o bé eufòria exagerada (mania)

-          Trastorns de la son. Les necessitats de dormir són variables per a cada persona, no només parlem de trastorns com l’insomni sinó també de la qualitat del dormir (parasòmnies).

-          Trastorns somatomorfs. Presència de símptomes que semblen una malaltia física o mèdica però que no es poden explicar completament per la presència d’una malaltia, efectes de substàncies, o altres trastorns mentals. Un dels més conegut d’aquest grup és la hipocondria, o por exagerada a patir una malaltia greu. També l’histèria, trastorns dismòrfics,...

-          Trastorns de la personalitat. Consisteixen en patrons de pensament i conducta rígids que difereixen de les normes i expectatives socials. Podríem dir per fer-ho més entenedor, que són alteracions en la forma de ser i comportar-se. El diagnòstic dels trastorns de la personalitat pot ser molt subjectiu, però els patrons de comportament inflexible sovint causen greus dificultats personals i socials, així com un deteriorament funcional general.

-          Trastorns de la conducta alimentària. Grup que inclou l’anorèxia i la bulímia nerviosa, que són alteracions en la pròpia percepció del cos.

-          Trastorn psicòtics. Sens dubte els més coneguts i els més paradigmàtics de la psiquiatria, són l’esquizofrènia en què s’afecta el pensament (deliris), la percepció (al·lucinacions) i el comportament (actituds estranyes). Altres són la paranoia, psicosis delirants...

-          Demències. Deteriorament, pèrdua de les capacitats prèvies en atenció, memòria, orientació, etc. La més coneguda és la demència tipus Alzheimer, però no és pas l’única...

-          Trastorns per consum de substàncies. Doncs sí, les addiccions –o drogaddiccions- també les tractem els psiquiatres. Inclosos l’alcoholisme, addicció al tabac, addiccions tecno-lúdiques, joc patològic (ludopatia), etc.

-          Trastorns del desenvolupament de la infància i l’adolescència. Els nens hiperactius, comportaments pertorbadors, etc.

-          I d’altres...

I COM CUREN ELS PSIQUIATRES?

Els psiquiatres utilitzem, per dir-ho molt resumit, 2 tipus bàsics de tractaments:

1-      Psicofàrmacs, que són medicaments amb efectes sobre el sistema nerviós central. Els més utilitzats són els ansiolítics, els antidepressius, els antipsicòtics i els eutimitzants.

2-      Psicoteràpies, o teràpies psicològiques. Hi ha dos grans grups de tècniques psicològiques per tractar els trastorns mentals: les teràpies psicodinàmiques i les de tipus cognitiu-conductual.

En altres entregues explicaré més en detall els tractaments, ja que hi ha molt desconeixement i molta llegenda urbana, sobre tot contra els psicofàrmacs que sovint són considerats fàrmacs perillosos i poc efectius.

AIXÍ DONCS: QUI VA AL PSIQUIATRE?

La psiquiatria, malauradament, encara pateix del que anomenem “estigma”. La malaltia mental sovint és considerada com un defecte o una tara, una feblesa, cosa de bojos, i que convé amagar.

Cada dia més la població reconeix al psiquiatre com un metge amic, que pot ajudar a superar un moment difícil, a equilibrar un trauma personal, a superar una depressió, aliviar les pors,  eliminar pensaments disruptius, etc.

Encara hi ha una certa reticència a ser vistos a la Sala d’Espera d’una consulta psiquiàtrica. Però amb això, l’únic que farem és endarrerir la possibilitat de millorar, i allargar innecessàriament el patiment.

Carles Berché

Cap de Servei de Salut Mental i Addiccions, Fundació Sant Hospital, La Seu d’Urgell del 2002 al 2013

Soci Numerari de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques i de la Salut de Catalunya i Balears

Membre de la Societat Catalana de Psiquiatria

Psiquiatre col·laborador del Centre Mèdic Pirineus