Les Mentides del Nadal

Ja sabeu que pel Nadal, això de què és una època d'alegria i unes festes joioses on tothom té bons sentiments i està feliç no s'ajusta massa a la realitat. Cada dia més gent rebutja aquestes festes i l'obligació -sovint imposada per la família- de celebrar i mantenir les tradicions. Fins i tot, molta gent les odia literalment.

Els depressius empitjoren, els ansiosos s'amaguen, si la família s'ha de barallar espera a fer-ho en aquestes dates, les parelles se separen, trobem a faltar als que ja no hi són, aquella cunyada que no suporto aprofita els dinars familiars per punxar-me fins que exploto, el tiet plasta explica l'acudit de cada any, els nens ens buiden les butxaques amb aquell vers ridícul i hortera tan malament recitat. I quan ens han deixat gairebé escurats apareixen els ganàpies de la casa a vendre números pel sorteig de la cistella pel bàsquet, o el viatge fi de curs, i quan li has comprat a un apareixen al seu darrere tooooots els cosins fen cua amb els seus respectius talonaris...

Així no m'estranya que a partir del novembre una de les frases que més escolto a la consulta sigui: "tant de bo me n'anés a dormir i no em despertés fins passat reis!"

Encara teniu ganes de celebrar el Nadal? Au, seguiu llegint...

LES TRADICIONS DEL NADAL... quin engany!

A finals del 1909, els viticultors espanyols es trobaven amb una collita de raïm especialment abundosa. El dilema d'haver de llençar tones i tones del producte a les escombraries es va esvair quan algú va tenir una idea brillant: el raïm porta sort, i per la nit de cap d'any seria fabulós menjar-nos dotze grans al ritme de les campanades!

La idea va tenir tant d'èxit que en dos anys, al 1911, a la premsa madrilenya apareixia un article parlant de l'extraordinària alegria amb què el poble madrileny celebrava l'entrada de l'any nou amb el tradicional costum de menjar raïm amb les 12 campanades del rellotge de la torre de Governació. Han passat poc més de 100 anys i el costum no només es manté sinó que a més molts països llatinoamericans han copiat el costum.

Segons dades del  Consell Regulador de la Denominació d'Origen del Raïm de la Vall del Vinalopó, per Cap d'Any es consumeixen d'1,5 a 2 milions de quilos. En aquesta vall d'Alacant és l'únic lloc on per aquestes dates encara penja el raïm dels ceps,  en concret de la varietat Aledo, una raça atípica, de maduració lenta que es recol.lecta entre finals de novembre i principis de gener.

El pessebre

Representem amb una maqueta en miniatura, una escena pretesament històrica. Es curiosa la barreixa del portal, amb l'anunciació, l'adoració dels reis, i figures fora de lloc i de temps com les rentadores, la filandera, l'estrella que guia als reis, i aquí a casa nostra el caganer...

Aquests elements no figuren en els Evangelis, fins i tot els únics evangelistes que mencionen el naixement de Crist (Mateu i Lluc) difereixen en gairebé tots els detalls. Mateu parla d'uns Mags d'Orient sense concretar quants eren, només un evangeli apòcrif diu que eren tres. Al segle VII els mags es converteixen en Reis, i al segle VIII algú els "bateixa" com Melcior, Gaspar i Baltasar. Altres elements com el bou i la mula apareixen també més tard, barreixant amb altres creences i tradicions paganes.

El costum de muntar aquest decorat nadalenc té un inventor: San Francesc d'Assís, al S. XIII. Després el costum va consolidar-se a partir del S. XIV a la península Itàlica i sobre tot a Venècia.

El Pare Noel i la Coca-cola... tampoc és veritat!

Al 1931, la companyia Coca-Cola va fer una campanya de publicitat amb la imatge d'un Pare Noel vestit de vermell, cabells blancs, ulleres rodones, grassonet  i simpàtic... I des de fa uns anys que corre la llegenda urbana de què abans de la Coca-Cola el Pare Noel vestia de verd. Doncs aquesta explicació tampoc és ben bé veritat! Es cert que d'ençà de la imatge del dibuixant i publicista Haddon Sundblom del 1931 aquesta ha estat la representació gràfica més universal del pare Noel, però és que abans no hi havia cap imatge predominant, i és fals que el Pare Noel abans de 1931 vestís de verd. Hi havien de tots colors, també vermells, no sempre barbuts i més aviat picarons i poc o gens simpàtics.

Ara bé, si malgrat tot el que us explico voleu celebrar el Nadal com sempre, no em feu gens de cas! Sou ben lliures de triar com ennuegar-vos la nit de Cap d'Any!

Placebos, antidepressius i teràpies alternatives

L'efecte placebo és la millora dels símptomes clínics aconseguida amb terapèutiques inerts, és a dir amb tractaments fingits, falsos, o inespecífics.

I un placebo pot consistir en una càpsula buida o un comprimit d'edulcorants, una estimulació electro-magnètica amb l'aparell desconnectat, o una conversa neutra. Perque un placebo pot ser farmacològic, psicològic (interpretació verbal, escolta atenta, mètodes d'aprofundiment de consciència), mecànic (estiraments articulars, estimulació dèrmica) i també quirúrgic (obrir i tancar sense fer res, cirurgies exploratòries).

Ho resumiria dient que l'efecte placebo és aconseguir resultats favorables amb una intervenció que no hauria de fer res.

Alguns factors poden condicionar la presència de l'efecte placebo, com les creences individuals (suggestió, expectatives de millora, desig intens de millorar...), context potenciador (rigor i seriositat aparents, escenari medicalitzat, entorn adequat, prestigi professional...) i altres condicionaments.

S'ha pogut demostrar amb tècniques de ressonància magnètica funcional que l'efecte placebo intervé modificant alguns circuits neuronals evitant o reforçant determinades àrees de substància grisa tant de l'escorça com del tronc cerebral. Es coneguda la importància de l'efecte placebo en determinades patologies com el dolor, la depressió (sobre tot per l'alliberament d'endorfines, substàncies naturals lligades a la sensació de plaer), l'ansietat, les úlceres, la fatiga crònica... També amb la malaltia de Parkinson (el placebo allibera dopamina!), també la febre, l'asma (en gran part pel context ansiós)...

El placebo és avui dia imprescindible en investigació. Tots els fàrmacs han de superar amb inqüestionables dades estadístiques una eficàcia superior al placebo en assajos clínics controlats. Segurament haureu sentit parlar d'estudis “a doble cec”: el subjecte investigat desconeix si està prenent el fàrmac real o un placebo, i qui li administra també ho desconeix. Així, els factors condicionadors (entorn medicalitzat, rigor, atenció personalitzada, forma color i sabor del producte, etc.) són iguals en ambdós casos. Aprofito per mencionar el curiós cas de l'efecte nocebo: el placebo també provoca efectes secundaris!

Pot sorprendre, doncs, comprovar com en alguns dels assajos clínics controlats amb placebo (doble cec), els fàrmacs antidepressius (AD) tenen només una mica més d'eficàcia que el placebo.

Això vol dir que els AD i el placebo fan, si fa no fa, el mateix? No. Amb placebo milloren entre un 20-30% dels malalts amb símptomes depressius, i amb fàrmacs AD milloren poc més d'un 50% de malalts. Hom pot pensar doncs que aquest 20% de diferència només a favor dels AD és un marge molt just per defensar l'us d'aquests fàrmacs, però no és així i us explicaré perquè.

-        en tots els estudis, els resultats dels AD són SEMPRE superiors als del placebo... poc o molt però sempre per sobre

-        quan la gravetat de la depressió és lleu o moderada els efectes del placebo són curiosament màxims (30%) i els dels AD gairebé iguals.

-        però quan la simptomatologia és greu, l'eficàcia del placebo cau per sota del 20% i els AD es mostren llavors molt més eficaços

-        en tractaments sostinguts (més de 6 mesos), el placebo deixa de ser eficaç, però els AD la mantenen i fins i tot la milloren. La majoria de síndromes depressives són de llarga durada.

Les teràpies alternatives no han demostrat eficàcia superior al placebo. De fet, jo m'atreviria a dir que aquestes teràpies si funcionen és només gràcies al seu propi efecte placebo. L'acupuntura millora el dolor, demostrat... en un 20-30% de casos, i quan es deixa d'aplicar torna el dolor. Exactament igual que anant a fer banys termals...

 L'homeopatia o l'acupuntura no milloren l'ansietat més enllà d'un 30% de casos, menys que els AD i ansiolítics, menys que les psicoteràpies reglades. I els consells fàcils tipus “au, calmat, que no passa res” també milloren l'ansietat en un 30% segons estudis aplicats, el que no deixa de voler dir que “aconsellar” és una forma més de placebo. Les herbes milloren un 30-40% els insomnis, tot i que contenen principis actius amb activitat farmacològica coneguda i demostrada, però els hipnòtics milloren el dormir en més d'un 80%...

A més, no sé de cap accidentat de trànsit que al conductor de l'ambulància li demani per anar a l'osteòpata en lloc d'urgències, ni les crisis d'asma es resolen en pocs minuts després de prendre “boletes” (a no ser que millori l'ansietat que acompanya les crisis), ni l'acupuntura evita que acabem necessitant ulleres o el “sonotone” o passar per quiròfan per corregir una artrosis...

Quan parlem de teràpies alternatives, sempre apareix algú que afirma “doncs a mi m'ha funcionat!”. Doncs amb això el que ens està demostrant és quan d'important és l'efecte placebo, i que no el podem menystenir, i així sí que podem reservar l'us d'antidepressius per a simptomatologia moderada a greu.