PARLEM DEL CÀNNABIS

El cànnabis, cànem, marihuana, herba o maria (Cannabis sativa) és una planta que ha estat cultivada des dels inicis de l'agricultura, originalment al continent asiàtic (Índia).

La marihuana (també anomenada maria, herba...) conté una barreja de fulles, tiges i flors seques. L'haixix (conegut també per xocolata) és una resina que s'obté premsant la planta. I l'oli d'haixix és el resultat de barrejar la resina amb dissolvents. Aquestes preparacions se solen fumar soles (maria), amb tabac (haixix) o pipes i argiles (l'oli), tot i que també es poden afegir a galetes, pastissos, truites i altres aliments.

Què et passa si fumes un porro?

Els derivats del cànnabis contenen diverses quantitats de substàncies psicoactives que fan riure, provoquen un sentiment d'eufòria, relaxen i aguditzen els sentits de la vista i de l'oïda. Més tard fan venir gana i set, i et poden fer sentir ensopit, amb son i manca de concentració i coordinació. Per això pot ser perillós conduir o fer qualsevol activitat que demani atenció. Si fumes gaire pots arribar a vomitar, sentir por o angoixa i tenir al·lucinacions.
També provoca efectes físics com tos, irritació conjuntival, boca seca, taquicàrdia, augment de la pressió arterial, hipertensió ocular, desorientació i manca de concentració.

Quins riscs té consumir cànnabis?

Fumar cànnabis no és inofensiu. Perjudica el cor i altera el sistema immunològic per combatre malalties infeccioses i càncer. Augmenta el risc de bronquitis i càncer de pulmó. A més, pot produir trastorns psíquics en persones amb antecedents psicòtics. El més greu és la psicosis cannabinoide, malaltia de l'espectre de l'esquizofrènia i que pot persistir tot i deixar de consumir.

El més freqüent és la síndrome amotivacional: apatia, pèrdua d'eficàcia al treball, mal rendiment acadèmic, fàcil frustració, desmotivació, falta de concentració, i una falsa percepció d'alta productivitat tot i la pèrdua creixent de memòria. Qui pateix aquesta síndrome, perd capacitats de sociabilitat, són menys competitius laboral i acadèmicament, i són més problemàtics amb conflictes judicials i socials.

El consum continuat de cànnabis pot dur a l'addicció. En aquests casos, la persona és incapaç d'interrompre‘l o moderar-lo malgrat l'evidència de repercussions negatives per a la salut, el rendiment acadèmic o laboral o les relacions familiars i socials. El consumidor habitual també hi desenvolupa tolerància, és a dir, cada vegada en necessita més quantitat per a obtenir el mateix efecte. Les persones que intenten deixar el cànnabis poden tenir ansietat, insomni, irritabilitat i depressió.

Possibles efectes terapèutics

L'efecte més reconegut és l'antiemètic (milloria de les nàusees i el vòmit) en malalts de càncer tractats amb quimioteràpia. També té un efecte d'augmentar la gana aplicada als malats de sida, ja que poden millorar el seu estat d'aprimament.
Té un efecte analgèsic acompanyat directament de l'efecte sedatiu, però no ha demostrat ser més eficaç que els medicaments actualment aprovats. A més, els efectes beneficiosos poden ser anul·lats pels efectes secundaris potencialment greus.
Això i altres aspectes d'interès botànic (biomassa, combustible, tèxtil) són els arguments utilitzats per demanar la seva legalització, tot i que els col·lectius que més insisteixen no són precisament associacions de malalts ni agricultors...
També cal desmuntar el mite de què l'auto-cultiu i el consum no són sancionables: Segons el codi penal tenir i consumir drogues en llocs, vies i establiments públics no és delicte, però sí infracció greu, i pot ésser castigada amb una sanció de 300,51 a 3005,06 euros.
L'auto-cultiu per us propi i el consum d'herba sense barreixar amb tabac, han donat lloc a la creença de què el consum és poc perjudicial al ser més “natural”. Però res més lluny de la realitat: el cultiu casolà ha donat lloc a varietats amb molta més quantitat percentual de cannabinoides (THC) que la silvestre. Les cigarretes de marihuana que es consumien als anys 70 contenien entre 5-30 mg de THC, actualment pot tenir 150 mg o més per cada cigarreta de maria.



Si tot i així voleu seguir consumint maria, us aconsello que ho feu minimitzant els perills tant com sigui possible. Aquí podeu trobar uns consells que us seran útils per fer un consum el més responsable possible:
http://hemerotecadrogues.cat/wp-content/static_docs/cannabing-cat.pdf
http://hemerotecadrogues.cat/wp-content/static_docs/que_ruli2004.pdf

Foto: C. Berché, 2014

EL TRASTORN OBSESSIU-COMPULSIU (TOC)

El TOC és una malaltia de curs crònic i que es va repetint en el temps, que consisteix en la presència d’obsessions i compulsions. Les obsessions són pensaments no desitjats que envaeixen el pensament conscient i provoquen un estat d’ansietat patològica. Les compulsions fan referència a sentir-se forçat a actuar en contra de la pròpia voluntat.

Quanta gent pateix de TOC?

Estudis recents suggereixen que és més freqüent del que ens pensem. Un 2,5% de la població general patirà el trastorn durant la seva vida, la qual cosa situa el TOC en el quart lloc de les malalties mentals més freqüents. Els símptomes apareixen per primer cop als 14 anys de promig, encara que sovint es troben símptomes de TOC d’inici infantil (a partir dels 7 anys), afectant igual a homes i dones, nens i nenes.

Els pacients amb TOC són generalment persones que han rebut educació molt rígida, que reforça conductes com la neteja, l’ordre, i els valors morals

I quins són els símptomes més freqüents?

- obsessions sobre la neteja, higiene i contaminació: evitar tocar objectes contaminants, escrupolositat amb la brutícia, amb rituals com el rentat compulsiu de mans (que eliminen la por només de manera molt transitòria), etc.

- dubtes permanents, comptar patològicament, realitzar comprovacions compulsivament (tancar portes, finestres, comptar escletxes a les persianes, comprovar línia telefònica, etc)

- pensaments obsessius sense actes compulsius, que són pensaments repetits sense parar, de contingut absurd, que el pacient reconeix són patològics i els crea ell mateix encara que intenti evitar-los ja que provoquen malestar i patiment. Poden ser pensaments, idees, imatges, cavil·lacions interminables i angoixants, conviccions o pors i sovint tenen caràcter agressiu, sexual o religiós.

- obsessions de protecció davant de perills futurs: presagis catastròfics que porten a fórmules del tipus “si faig, dic o penso tal cosa, no passarà tal altra cosa”

- temes d’ordre i simetria, dedicant quantitats exagerades de temps a organitzar, arreglar, programar, etc.

- temes morals, religiosos, metafísics, precisió, perfeccionisme, etc.

- pacients obsessius amb alentiment per incapacitat de resoldre dubtes, passar hores i hores cada dia per rentar-se, vestir-se, menjar...

Perquè es detecten tan pocs pacients amb TOC?

Les persones amb TOC acostumen a guardar en secret i intentar amagar els seus símptomes en part per vergonya, i en part per baixa consciència de partir una malaltia. Segons estudis, des del inici del trastorn passen de 10 a 17 anys en demanar ajuda i rebre tractament.

Això resulta molt negatiu ja que un diagnòstic precoç i tractament adequat ajuden a evitar el patiment i minimitza el risc de desenvolupar altres problemes com una depressió associada o problemes familiars i laborals.

Com es pot tractar un TOC?

Diferents estratègies han demostrat utilitat per tractar el TOC. En general i donada la tendència a la cronicitat, així com l’elevada proporció de resposta insuficient als tractaments només farmacològics, els pilars bàsics del tractament són DOS: la teràpia amb psicofàrmacs i la teràpia cognitiva-conductual. Cal tenir present també aspectes psicoeducatius i de recolzament familiar.

Els problemes familiars NO SÓN la causa del TOC, però el trastorn es veu afectat per la reacció de la família als símptomes, ocasionant sovint conflictes. Una actitud relaxada i de recolzament en lloc de crítica i negativa, pot millorar la resposta al tractament!

El tractament psicoterapèutic d’elecció per a nens, adolescents i adults és la teràpia cognitiva-conductual, que ajuda als pacients a modificar la resposta a les obsessions. Tot i que els pacients amb TOC presenten sovint símptomes carregats de simbolisme inconscient i de significats dinàmics, les psicoteràpies psicoanalítica i psicodinàmica no han demostrat cap eficàcia per tractar aquests pacients.

Psicofàrmacs: la majoria de pacients milloren a les 8-10 setmanes de començar tractament amb antiobsessius (antidepressius del tipus Inhibidors de Recaptació de la Serotonina ó IRSs), però només un 20% dels pacients tractats només amb fàrmacs mostren una desaparició completa o suficient dels símptomes. Són tractaments doncs segurs, eficaços, però que triguen temps en començar a fer efecte i que cal associar amb tractaments psicològics.

Aquests tractaments els ha de fer un especialista avesat al tractament d’aquesta mena de pacients tan complicats, ja que moltes vegades caldrà altres actuacions i fàrmacs més especialitzats que els descrits fins aquí.

Foto: C. Berché, 2014