EL TRASTORN OBSESSIU-COMPULSIU (TOC)

El TOC és una malaltia de curs crònic i que es va repetint en el temps, que consisteix en la presència d’obsessions i compulsions. Les obsessions són pensaments no desitjats que envaeixen el pensament conscient i provoquen un estat d’ansietat patològica. Les compulsions fan referència a sentir-se forçat a actuar en contra de la pròpia voluntat.

Quanta gent pateix de TOC?

Estudis recents suggereixen que és més freqüent del que ens pensem. Un 2,5% de la població general patirà el trastorn durant la seva vida, la qual cosa situa el TOC en el quart lloc de les malalties mentals més freqüents. Els símptomes apareixen per primer cop als 14 anys de promig, encara que sovint es troben símptomes de TOC d’inici infantil (a partir dels 7 anys), afectant igual a homes i dones, nens i nenes.

Els pacients amb TOC són generalment persones que han rebut educació molt rígida, que reforça conductes com la neteja, l’ordre, i els valors morals

I quins són els símptomes més freqüents?

- obsessions sobre la neteja, higiene i contaminació: evitar tocar objectes contaminants, escrupolositat amb la brutícia, amb rituals com el rentat compulsiu de mans (que eliminen la por només de manera molt transitòria), etc.

- dubtes permanents, comptar patològicament, realitzar comprovacions compulsivament (tancar portes, finestres, comptar escletxes a les persianes, comprovar línia telefònica, etc)

- pensaments obsessius sense actes compulsius, que són pensaments repetits sense parar, de contingut absurd, que el pacient reconeix són patològics i els crea ell mateix encara que intenti evitar-los ja que provoquen malestar i patiment. Poden ser pensaments, idees, imatges, cavil·lacions interminables i angoixants, conviccions o pors i sovint tenen caràcter agressiu, sexual o religiós.

- obsessions de protecció davant de perills futurs: presagis catastròfics que porten a fórmules del tipus “si faig, dic o penso tal cosa, no passarà tal altra cosa”

- temes d’ordre i simetria, dedicant quantitats exagerades de temps a organitzar, arreglar, programar, etc.

- temes morals, religiosos, metafísics, precisió, perfeccionisme, etc.

- pacients obsessius amb alentiment per incapacitat de resoldre dubtes, passar hores i hores cada dia per rentar-se, vestir-se, menjar...

Perquè es detecten tan pocs pacients amb TOC?

Les persones amb TOC acostumen a guardar en secret i intentar amagar els seus símptomes en part per vergonya, i en part per baixa consciència de partir una malaltia. Segons estudis, des del inici del trastorn passen de 10 a 17 anys en demanar ajuda i rebre tractament.

Això resulta molt negatiu ja que un diagnòstic precoç i tractament adequat ajuden a evitar el patiment i minimitza el risc de desenvolupar altres problemes com una depressió associada o problemes familiars i laborals.

Com es pot tractar un TOC?

Diferents estratègies han demostrat utilitat per tractar el TOC. En general i donada la tendència a la cronicitat, així com l’elevada proporció de resposta insuficient als tractaments només farmacològics, els pilars bàsics del tractament són DOS: la teràpia amb psicofàrmacs i la teràpia cognitiva-conductual. Cal tenir present també aspectes psicoeducatius i de recolzament familiar.

Els problemes familiars NO SÓN la causa del TOC, però el trastorn es veu afectat per la reacció de la família als símptomes, ocasionant sovint conflictes. Una actitud relaxada i de recolzament en lloc de crítica i negativa, pot millorar la resposta al tractament!

El tractament psicoterapèutic d’elecció per a nens, adolescents i adults és la teràpia cognitiva-conductual, que ajuda als pacients a modificar la resposta a les obsessions. Tot i que els pacients amb TOC presenten sovint símptomes carregats de simbolisme inconscient i de significats dinàmics, les psicoteràpies psicoanalítica i psicodinàmica no han demostrat cap eficàcia per tractar aquests pacients.

Psicofàrmacs: la majoria de pacients milloren a les 8-10 setmanes de començar tractament amb antiobsessius (antidepressius del tipus Inhibidors de Recaptació de la Serotonina ó IRSs), però només un 20% dels pacients tractats només amb fàrmacs mostren una desaparició completa o suficient dels símptomes. Són tractaments doncs segurs, eficaços, però que triguen temps en començar a fer efecte i que cal associar amb tractaments psicològics.

Aquests tractaments els ha de fer un especialista avesat al tractament d’aquesta mena de pacients tan complicats, ja que moltes vegades caldrà altres actuacions i fàrmacs més especialitzats que els descrits fins aquí.

Foto: C. Berché, 2014