El TOC és una malaltia de curs crònic
i que es va repetint en el temps, que consisteix en la presència
d’obsessions i compulsions. Les obsessions són
pensaments no desitjats que envaeixen el pensament conscient i
provoquen un estat d’ansietat patològica. Les compulsions
fan referència a sentir-se forçat a actuar en contra de la pròpia
voluntat.
Quanta gent pateix de TOC?
Estudis recents suggereixen que és més
freqüent del que ens pensem. Un 2,5% de la població general patirà
el trastorn durant la seva vida, la qual cosa situa el TOC en el
quart lloc de les malalties mentals més freqüents. Els símptomes
apareixen per primer cop als 14 anys de promig, encara que sovint es
troben símptomes de TOC d’inici infantil (a partir dels 7 anys),
afectant igual a homes i dones, nens i nenes.
Els pacients amb TOC són generalment
persones que han rebut educació molt rígida, que reforça conductes
com la neteja, l’ordre, i els valors morals
I quins són els símptomes més
freqüents?
- obsessions sobre la neteja,
higiene i contaminació: evitar tocar objectes contaminants,
escrupolositat amb la brutícia, amb rituals com el rentat compulsiu
de mans (que eliminen la por només de manera molt transitòria),
etc.
- dubtes permanents, comptar
patològicament, realitzar comprovacions compulsivament (tancar
portes, finestres, comptar escletxes a les persianes, comprovar línia
telefònica, etc)
- pensaments obsessius sense
actes compulsius, que són pensaments repetits sense parar, de
contingut absurd, que el pacient reconeix són patològics i els crea
ell mateix encara que intenti evitar-los ja que provoquen malestar i
patiment. Poden ser pensaments, idees, imatges, cavil·lacions
interminables i angoixants, conviccions o pors i sovint tenen
caràcter agressiu, sexual o religiós.
- obsessions de protecció davant de
perills futurs: presagis catastròfics que porten a fórmules del
tipus “si faig, dic o penso tal cosa, no passarà tal altra
cosa”
- temes d’ordre i simetria, dedicant
quantitats exagerades de temps a organitzar, arreglar, programar,
etc.
- temes morals, religiosos, metafísics,
precisió, perfeccionisme, etc.
- pacients obsessius amb alentiment per
incapacitat de resoldre dubtes, passar hores i hores cada dia per
rentar-se, vestir-se, menjar...
Perquè es detecten tan pocs
pacients amb TOC?
Les persones amb TOC acostumen a
guardar en secret i intentar amagar els seus símptomes en part per
vergonya, i en part per baixa consciència de partir una malaltia.
Segons estudis, des del inici del trastorn passen de 10 a 17 anys en
demanar ajuda i rebre tractament.
Això resulta molt negatiu ja que un
diagnòstic precoç i tractament adequat ajuden a evitar el patiment
i minimitza el risc de desenvolupar altres problemes com una
depressió associada o problemes familiars i laborals.
Com es pot tractar un TOC?
Diferents estratègies han demostrat
utilitat per tractar el TOC. En general i donada la tendència a la
cronicitat, així com l’elevada proporció de resposta insuficient
als tractaments només farmacològics, els pilars bàsics del
tractament són DOS: la teràpia amb psicofàrmacs i la teràpia
cognitiva-conductual. Cal tenir present també aspectes
psicoeducatius i de recolzament familiar.
Els problemes familiars NO SÓN la
causa del TOC, però el trastorn es veu afectat per la reacció de la
família als símptomes, ocasionant sovint conflictes. Una actitud
relaxada i de recolzament en lloc de crítica i negativa, pot
millorar la resposta al tractament!
El tractament psicoterapèutic
d’elecció per a nens, adolescents i adults és la teràpia
cognitiva-conductual, que ajuda als pacients a modificar la resposta
a les obsessions. Tot i que els pacients amb TOC presenten sovint
símptomes carregats de simbolisme inconscient i de significats
dinàmics, les psicoteràpies psicoanalítica i psicodinàmica no han
demostrat cap eficàcia per tractar aquests pacients.
Psicofàrmacs: la majoria de
pacients milloren a les 8-10 setmanes de començar tractament amb
antiobsessius (antidepressius del tipus Inhibidors de Recaptació de
la Serotonina ó IRSs), però només un 20% dels pacients tractats
només amb fàrmacs mostren una desaparició completa o suficient
dels símptomes. Són tractaments doncs segurs, eficaços, però que
triguen temps en començar a fer efecte i que cal associar amb
tractaments psicològics.
Aquests tractaments els ha de fer un
especialista avesat al tractament d’aquesta mena de pacients tan
complicats, ja que moltes vegades caldrà altres actuacions i fàrmacs
més especialitzats que els descrits fins aquí.
Foto: C. Berché, 2014 |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada