Molta gent em fa preguntes referents al
trastorn bipolar, que sovint he de desdramatitzar, trencar amb falsos tabús,
desmitificar, etc.
Qué és i qué NO és un Trastorn Bipolar (TB)
El TB és una malaltia relativament freqüent,
que consisteix bàsicament en canvis de l'estat d'ànim que alternen entre
l'eufòria i la depressió.
I aquí tenim ja la primera confusió, ja que és
normal que el nostre estat anímic canvii i estigui fluctuant. No hem de
confondre tenir canvis d'humor amb patir un TB, ni tampoc ho és tenir una
depressió diagnosticada i tractada amb períodes d'estabilitat.
En el TB s'alternen episodis d'exaltació
anomenats hipomania o mania, amb episodis depressius, i també períodes de
normalitat en què el malalt es troba estable.
En els períodes de “mania” la persona malalta
es troba irritable, eufòric o exaltat, incrementa l'energia i l'activitat ( que
també pot generar confusió amb un trastorn hiperactiu...), desinhibició,
autoestima exagerada, despeses exagerades, hipersexualitat, disminució del
temps de descans, conductes extravagants, etc. Pot arribar a ser greus amb
conductes perilloses, símptomes psicòtics, i sovint cal un internament forçós.
La “hipomania” és un estat més lleu, que no s'ha de confondre amb l'alegria
normal ja que suposa un canvi brusc respecte a la personalitat prèvia normal
d'aquell subjecte.
La depressió cursa en forma d'episodis, de
manera que poden durar uns mesos però no permanentment com en una distímia o
depressió crònica. Els seus símptomes són tristor no justificada, baixa
autoestima, culpa, cansament i desmotivació, apatia, aïllament, abandonament,
fins i tot pensaments de desig de mort i suïcides.
El TB és hereditari?
El TB és una malaltia força freqüent i sovint
mal diagnosticada. Entre tots els subtipus de malaltia, es parla d'una
freqüència entre el 2'5 i el 5% de la població. Es a dir, en una població de p.
ex. 1000 habitants, hi hauran de 25 a 50 persones que la pateixen.
El component genètic és força important en el
TB, però TAMPOC ÉS UNA CONDEMNA! Si com hem vist, el risc de patir un TB és, en
el pitjor dels casos, de 5 persones de cada 100, en els familiars de primer
grau d'una persona amb TB aquest risc global augmenta a un 10%. S'ha calculat
també que el risc de què els fills d'un progenitor amb TB també el pateixin, és
d'un 15 al 20%.
Ho explicaré d'una altra manera: de cada 100
persones d'una població total, fins a 5 patiran un TB. Però si prenem una
mostra de 100 persones que tinguin un familiar directe amb trastorn bipolar, 10
persones patiran la malaltia I 90 NO. Si prenem 100 persones filles d'un TB, 20
d'elles podran desenvolupar la malaltia, PERÒ HI HAURAN 80 QUE NO.
Un subtipus de TB anomenat tipus II,que
consisteix en episodis depressius alternats amb episodis d'hipomania, és molt
més freqüent entre les dones.
Quines són les causes del TB?
Hi ha una PREDISPOSICIÓ a patir la malaltia
que és genètica, i sobre aquesta predisposició actuen altres causes com a
DESENCADENANTS. Alguns desencadenants són el consum de drogues, estrés, manca
de descans, sobreactivitat, etc.
Això explica perquè algunes persones p. ex.
que abusen de drogues tota la vida no desenvolupen un TB i altres persones amb
consums molt més reduïts desenvolupen la malaltia: per la predisposició que pot
venir marcada genèticament.
Què és el “patró estacional”?
Es molt freqüent en determinats pacients que
els episodis es repeteixen en les mateixes èpoques de l'any, dependentment dels
estressors. Així el cas més típic, és el d'un malalt amb TB amb episodis
depressius a la tardor ( i l'hivern) i episodis maniformes a la primavera (i a
l'estiu). Ara bé, el patró estacional és una TENDÈNCIA al llarg del temps,
encara que en alguns malalts es reprodueixi de forma matemàtica i exacta cada
any
Com es diagnostica un trastorn bipolar?
El diagnòstic és CLÍNIC. Es a dir, es basa en
els símptomes que presenta el pacient i els que observa l'especialista. Per
tant per diagnosticar un TB no cal fer cap analítica de liti en sang (creença
errònia molt arrelada) ni proves d'imatge (ressonància magnètica, TAC...) ni
test psicològic, encara que puguin servir d'ajuda.
Es normal però, que el TB trigui anys en ser
diagnosticat per la fàcil confusió amb altres trastorn psiquiàtrics
(depressions unipolars, psicosis, intoxicacions per drogues). Per això és molt
important davant de la sospita contactar amb un especialista, ja que és lògic
entendre que quan més triguen en diagnosticar-lo més trigarem en donar un
tractament adequat.
I com es tracta? Es poden prevenir les
recaigudes?
El tractament es basa es psicofàrmacs. La
psicoteràpia o tractaments psicològics poden complementar las psicofàrmacs però
MAI substituir-los.
Hi ha gent que creu que si està 1 o 2 mesos
sense tractament i segueixen trobant-se bé, ja npo esl hi cal medicar-se o
estan curats, i això és fals.
El TB és RECURRENT, i això vol dir que el risc
de recaiguda pot aparèixer en qualsevol moment. Pot trigar dies o més d'un any,
però la recaiguda apareixerà.
Els tractaments més importants per tractar el
TB s'anomenen eutimitzants o estabilitzadors de l'ànim. El més efectiu i
conegut és la sal de liti. En cas de prendre aquest fàrmac cal fer analítiques
de sang regularment per evitar alteracions i intoxicacions per culpa del
fàrmac. Altres fàrmacs són alguns antiepilèptics i alguns antipsicòtics moderns
o “atípics”.
El tractament adequat malauradament no
protegeix del tot contra el risc de recaiguda, però sí sabem que deixar de
prendre la medicació és el principal motiu de recaiguda. Així, els tractaments
amb productes anomenats “naturals”, homeopàtics, fitoterapèutics, etc. no han
demostrat CAP eficàcia. Fins i tot abandonar els tractaments mèdics per
aquestes mal anomenades “teràpies alternatives” és una de les causes més
freqüents de recaiguda -si no la més- en el nostre àmbit cultural.
Molt sovint els pacients de llarga evolució,
molt cronificats, cauen en aquests errors busquen una solució als problemes
-reals i coneguts- dels secundarismes que presenten el psicofàrmacs però que
ben controlats per un especialista expert es poden minimitzar.
Las teràpies psicològiques poden ser adequades
per millorar la qualitat de vida però no només del malalt, sinó també del seu
entorn i de la família. El programes psicològics de suport a les famílies són
eines cada dia més desenvolupades i imprescindibles.
(fotos originals de C. Berché)
