Les Mentides del Nadal

Ja sabeu que pel Nadal, això de què és una època d'alegria i unes festes joioses on tothom té bons sentiments i està feliç no s'ajusta massa a la realitat. Cada dia més gent rebutja aquestes festes i l'obligació -sovint imposada per la família- de celebrar i mantenir les tradicions. Fins i tot, molta gent les odia literalment.

Els depressius empitjoren, els ansiosos s'amaguen, si la família s'ha de barallar espera a fer-ho en aquestes dates, les parelles se separen, trobem a faltar als que ja no hi són, aquella cunyada que no suporto aprofita els dinars familiars per punxar-me fins que exploto, el tiet plasta explica l'acudit de cada any, els nens ens buiden les butxaques amb aquell vers ridícul i hortera tan malament recitat. I quan ens han deixat gairebé escurats apareixen els ganàpies de la casa a vendre números pel sorteig de la cistella pel bàsquet, o el viatge fi de curs, i quan li has comprat a un apareixen al seu darrere tooooots els cosins fen cua amb els seus respectius talonaris...

Així no m'estranya que a partir del novembre una de les frases que més escolto a la consulta sigui: "tant de bo me n'anés a dormir i no em despertés fins passat reis!"

Encara teniu ganes de celebrar el Nadal? Au, seguiu llegint...

LES TRADICIONS DEL NADAL... quin engany!

A finals del 1909, els viticultors espanyols es trobaven amb una collita de raïm especialment abundosa. El dilema d'haver de llençar tones i tones del producte a les escombraries es va esvair quan algú va tenir una idea brillant: el raïm porta sort, i per la nit de cap d'any seria fabulós menjar-nos dotze grans al ritme de les campanades!

La idea va tenir tant d'èxit que en dos anys, al 1911, a la premsa madrilenya apareixia un article parlant de l'extraordinària alegria amb què el poble madrileny celebrava l'entrada de l'any nou amb el tradicional costum de menjar raïm amb les 12 campanades del rellotge de la torre de Governació. Han passat poc més de 100 anys i el costum no només es manté sinó que a més molts països llatinoamericans han copiat el costum.

Segons dades del  Consell Regulador de la Denominació d'Origen del Raïm de la Vall del Vinalopó, per Cap d'Any es consumeixen d'1,5 a 2 milions de quilos. En aquesta vall d'Alacant és l'únic lloc on per aquestes dates encara penja el raïm dels ceps,  en concret de la varietat Aledo, una raça atípica, de maduració lenta que es recol.lecta entre finals de novembre i principis de gener.

El pessebre

Representem amb una maqueta en miniatura, una escena pretesament històrica. Es curiosa la barreixa del portal, amb l'anunciació, l'adoració dels reis, i figures fora de lloc i de temps com les rentadores, la filandera, l'estrella que guia als reis, i aquí a casa nostra el caganer...

Aquests elements no figuren en els Evangelis, fins i tot els únics evangelistes que mencionen el naixement de Crist (Mateu i Lluc) difereixen en gairebé tots els detalls. Mateu parla d'uns Mags d'Orient sense concretar quants eren, només un evangeli apòcrif diu que eren tres. Al segle VII els mags es converteixen en Reis, i al segle VIII algú els "bateixa" com Melcior, Gaspar i Baltasar. Altres elements com el bou i la mula apareixen també més tard, barreixant amb altres creences i tradicions paganes.

El costum de muntar aquest decorat nadalenc té un inventor: San Francesc d'Assís, al S. XIII. Després el costum va consolidar-se a partir del S. XIV a la península Itàlica i sobre tot a Venècia.

El Pare Noel i la Coca-cola... tampoc és veritat!

Al 1931, la companyia Coca-Cola va fer una campanya de publicitat amb la imatge d'un Pare Noel vestit de vermell, cabells blancs, ulleres rodones, grassonet  i simpàtic... I des de fa uns anys que corre la llegenda urbana de què abans de la Coca-Cola el Pare Noel vestia de verd. Doncs aquesta explicació tampoc és ben bé veritat! Es cert que d'ençà de la imatge del dibuixant i publicista Haddon Sundblom del 1931 aquesta ha estat la representació gràfica més universal del pare Noel, però és que abans no hi havia cap imatge predominant, i és fals que el Pare Noel abans de 1931 vestís de verd. Hi havien de tots colors, també vermells, no sempre barbuts i més aviat picarons i poc o gens simpàtics.

Ara bé, si malgrat tot el que us explico voleu celebrar el Nadal com sempre, no em feu gens de cas! Sou ben lliures de triar com ennuegar-vos la nit de Cap d'Any!

Placebos, antidepressius i teràpies alternatives

L'efecte placebo és la millora dels símptomes clínics aconseguida amb terapèutiques inerts, és a dir amb tractaments fingits, falsos, o inespecífics.

I un placebo pot consistir en una càpsula buida o un comprimit d'edulcorants, una estimulació electro-magnètica amb l'aparell desconnectat, o una conversa neutra. Perque un placebo pot ser farmacològic, psicològic (interpretació verbal, escolta atenta, mètodes d'aprofundiment de consciència), mecànic (estiraments articulars, estimulació dèrmica) i també quirúrgic (obrir i tancar sense fer res, cirurgies exploratòries).

Ho resumiria dient que l'efecte placebo és aconseguir resultats favorables amb una intervenció que no hauria de fer res.

Alguns factors poden condicionar la presència de l'efecte placebo, com les creences individuals (suggestió, expectatives de millora, desig intens de millorar...), context potenciador (rigor i seriositat aparents, escenari medicalitzat, entorn adequat, prestigi professional...) i altres condicionaments.

S'ha pogut demostrar amb tècniques de ressonància magnètica funcional que l'efecte placebo intervé modificant alguns circuits neuronals evitant o reforçant determinades àrees de substància grisa tant de l'escorça com del tronc cerebral. Es coneguda la importància de l'efecte placebo en determinades patologies com el dolor, la depressió (sobre tot per l'alliberament d'endorfines, substàncies naturals lligades a la sensació de plaer), l'ansietat, les úlceres, la fatiga crònica... També amb la malaltia de Parkinson (el placebo allibera dopamina!), també la febre, l'asma (en gran part pel context ansiós)...

El placebo és avui dia imprescindible en investigació. Tots els fàrmacs han de superar amb inqüestionables dades estadístiques una eficàcia superior al placebo en assajos clínics controlats. Segurament haureu sentit parlar d'estudis “a doble cec”: el subjecte investigat desconeix si està prenent el fàrmac real o un placebo, i qui li administra també ho desconeix. Així, els factors condicionadors (entorn medicalitzat, rigor, atenció personalitzada, forma color i sabor del producte, etc.) són iguals en ambdós casos. Aprofito per mencionar el curiós cas de l'efecte nocebo: el placebo també provoca efectes secundaris!

Pot sorprendre, doncs, comprovar com en alguns dels assajos clínics controlats amb placebo (doble cec), els fàrmacs antidepressius (AD) tenen només una mica més d'eficàcia que el placebo.

Això vol dir que els AD i el placebo fan, si fa no fa, el mateix? No. Amb placebo milloren entre un 20-30% dels malalts amb símptomes depressius, i amb fàrmacs AD milloren poc més d'un 50% de malalts. Hom pot pensar doncs que aquest 20% de diferència només a favor dels AD és un marge molt just per defensar l'us d'aquests fàrmacs, però no és així i us explicaré perquè.

-        en tots els estudis, els resultats dels AD són SEMPRE superiors als del placebo... poc o molt però sempre per sobre

-        quan la gravetat de la depressió és lleu o moderada els efectes del placebo són curiosament màxims (30%) i els dels AD gairebé iguals.

-        però quan la simptomatologia és greu, l'eficàcia del placebo cau per sota del 20% i els AD es mostren llavors molt més eficaços

-        en tractaments sostinguts (més de 6 mesos), el placebo deixa de ser eficaç, però els AD la mantenen i fins i tot la milloren. La majoria de síndromes depressives són de llarga durada.

Les teràpies alternatives no han demostrat eficàcia superior al placebo. De fet, jo m'atreviria a dir que aquestes teràpies si funcionen és només gràcies al seu propi efecte placebo. L'acupuntura millora el dolor, demostrat... en un 20-30% de casos, i quan es deixa d'aplicar torna el dolor. Exactament igual que anant a fer banys termals...

 L'homeopatia o l'acupuntura no milloren l'ansietat més enllà d'un 30% de casos, menys que els AD i ansiolítics, menys que les psicoteràpies reglades. I els consells fàcils tipus “au, calmat, que no passa res” també milloren l'ansietat en un 30% segons estudis aplicats, el que no deixa de voler dir que “aconsellar” és una forma més de placebo. Les herbes milloren un 30-40% els insomnis, tot i que contenen principis actius amb activitat farmacològica coneguda i demostrada, però els hipnòtics milloren el dormir en més d'un 80%...

A més, no sé de cap accidentat de trànsit que al conductor de l'ambulància li demani per anar a l'osteòpata en lloc d'urgències, ni les crisis d'asma es resolen en pocs minuts després de prendre “boletes” (a no ser que millori l'ansietat que acompanya les crisis), ni l'acupuntura evita que acabem necessitant ulleres o el “sonotone” o passar per quiròfan per corregir una artrosis...

Quan parlem de teràpies alternatives, sempre apareix algú que afirma “doncs a mi m'ha funcionat!”. Doncs amb això el que ens està demostrant és quan d'important és l'efecte placebo, i que no el podem menystenir, i així sí que podem reservar l'us d'antidepressius per a simptomatologia moderada a greu.

PARLEM DEL CÀNNABIS

El cànnabis, cànem, marihuana, herba o maria (Cannabis sativa) és una planta que ha estat cultivada des dels inicis de l'agricultura, originalment al continent asiàtic (Índia).

La marihuana (també anomenada maria, herba...) conté una barreja de fulles, tiges i flors seques. L'haixix (conegut també per xocolata) és una resina que s'obté premsant la planta. I l'oli d'haixix és el resultat de barrejar la resina amb dissolvents. Aquestes preparacions se solen fumar soles (maria), amb tabac (haixix) o pipes i argiles (l'oli), tot i que també es poden afegir a galetes, pastissos, truites i altres aliments.

Què et passa si fumes un porro?

Els derivats del cànnabis contenen diverses quantitats de substàncies psicoactives que fan riure, provoquen un sentiment d'eufòria, relaxen i aguditzen els sentits de la vista i de l'oïda. Més tard fan venir gana i set, i et poden fer sentir ensopit, amb son i manca de concentració i coordinació. Per això pot ser perillós conduir o fer qualsevol activitat que demani atenció. Si fumes gaire pots arribar a vomitar, sentir por o angoixa i tenir al·lucinacions.
També provoca efectes físics com tos, irritació conjuntival, boca seca, taquicàrdia, augment de la pressió arterial, hipertensió ocular, desorientació i manca de concentració.

Quins riscs té consumir cànnabis?

Fumar cànnabis no és inofensiu. Perjudica el cor i altera el sistema immunològic per combatre malalties infeccioses i càncer. Augmenta el risc de bronquitis i càncer de pulmó. A més, pot produir trastorns psíquics en persones amb antecedents psicòtics. El més greu és la psicosis cannabinoide, malaltia de l'espectre de l'esquizofrènia i que pot persistir tot i deixar de consumir.

El més freqüent és la síndrome amotivacional: apatia, pèrdua d'eficàcia al treball, mal rendiment acadèmic, fàcil frustració, desmotivació, falta de concentració, i una falsa percepció d'alta productivitat tot i la pèrdua creixent de memòria. Qui pateix aquesta síndrome, perd capacitats de sociabilitat, són menys competitius laboral i acadèmicament, i són més problemàtics amb conflictes judicials i socials.

El consum continuat de cànnabis pot dur a l'addicció. En aquests casos, la persona és incapaç d'interrompre‘l o moderar-lo malgrat l'evidència de repercussions negatives per a la salut, el rendiment acadèmic o laboral o les relacions familiars i socials. El consumidor habitual també hi desenvolupa tolerància, és a dir, cada vegada en necessita més quantitat per a obtenir el mateix efecte. Les persones que intenten deixar el cànnabis poden tenir ansietat, insomni, irritabilitat i depressió.

Possibles efectes terapèutics

L'efecte més reconegut és l'antiemètic (milloria de les nàusees i el vòmit) en malalts de càncer tractats amb quimioteràpia. També té un efecte d'augmentar la gana aplicada als malats de sida, ja que poden millorar el seu estat d'aprimament.
Té un efecte analgèsic acompanyat directament de l'efecte sedatiu, però no ha demostrat ser més eficaç que els medicaments actualment aprovats. A més, els efectes beneficiosos poden ser anul·lats pels efectes secundaris potencialment greus.
Això i altres aspectes d'interès botànic (biomassa, combustible, tèxtil) són els arguments utilitzats per demanar la seva legalització, tot i que els col·lectius que més insisteixen no són precisament associacions de malalts ni agricultors...
També cal desmuntar el mite de què l'auto-cultiu i el consum no són sancionables: Segons el codi penal tenir i consumir drogues en llocs, vies i establiments públics no és delicte, però sí infracció greu, i pot ésser castigada amb una sanció de 300,51 a 3005,06 euros.
L'auto-cultiu per us propi i el consum d'herba sense barreixar amb tabac, han donat lloc a la creença de què el consum és poc perjudicial al ser més “natural”. Però res més lluny de la realitat: el cultiu casolà ha donat lloc a varietats amb molta més quantitat percentual de cannabinoides (THC) que la silvestre. Les cigarretes de marihuana que es consumien als anys 70 contenien entre 5-30 mg de THC, actualment pot tenir 150 mg o més per cada cigarreta de maria.



Si tot i així voleu seguir consumint maria, us aconsello que ho feu minimitzant els perills tant com sigui possible. Aquí podeu trobar uns consells que us seran útils per fer un consum el més responsable possible:
http://hemerotecadrogues.cat/wp-content/static_docs/cannabing-cat.pdf
http://hemerotecadrogues.cat/wp-content/static_docs/que_ruli2004.pdf

Foto: C. Berché, 2014

EL TRASTORN OBSESSIU-COMPULSIU (TOC)

El TOC és una malaltia de curs crònic i que es va repetint en el temps, que consisteix en la presència d’obsessions i compulsions. Les obsessions són pensaments no desitjats que envaeixen el pensament conscient i provoquen un estat d’ansietat patològica. Les compulsions fan referència a sentir-se forçat a actuar en contra de la pròpia voluntat.

Quanta gent pateix de TOC?

Estudis recents suggereixen que és més freqüent del que ens pensem. Un 2,5% de la població general patirà el trastorn durant la seva vida, la qual cosa situa el TOC en el quart lloc de les malalties mentals més freqüents. Els símptomes apareixen per primer cop als 14 anys de promig, encara que sovint es troben símptomes de TOC d’inici infantil (a partir dels 7 anys), afectant igual a homes i dones, nens i nenes.

Els pacients amb TOC són generalment persones que han rebut educació molt rígida, que reforça conductes com la neteja, l’ordre, i els valors morals

I quins són els símptomes més freqüents?

- obsessions sobre la neteja, higiene i contaminació: evitar tocar objectes contaminants, escrupolositat amb la brutícia, amb rituals com el rentat compulsiu de mans (que eliminen la por només de manera molt transitòria), etc.

- dubtes permanents, comptar patològicament, realitzar comprovacions compulsivament (tancar portes, finestres, comptar escletxes a les persianes, comprovar línia telefònica, etc)

- pensaments obsessius sense actes compulsius, que són pensaments repetits sense parar, de contingut absurd, que el pacient reconeix són patològics i els crea ell mateix encara que intenti evitar-los ja que provoquen malestar i patiment. Poden ser pensaments, idees, imatges, cavil·lacions interminables i angoixants, conviccions o pors i sovint tenen caràcter agressiu, sexual o religiós.

- obsessions de protecció davant de perills futurs: presagis catastròfics que porten a fórmules del tipus “si faig, dic o penso tal cosa, no passarà tal altra cosa”

- temes d’ordre i simetria, dedicant quantitats exagerades de temps a organitzar, arreglar, programar, etc.

- temes morals, religiosos, metafísics, precisió, perfeccionisme, etc.

- pacients obsessius amb alentiment per incapacitat de resoldre dubtes, passar hores i hores cada dia per rentar-se, vestir-se, menjar...

Perquè es detecten tan pocs pacients amb TOC?

Les persones amb TOC acostumen a guardar en secret i intentar amagar els seus símptomes en part per vergonya, i en part per baixa consciència de partir una malaltia. Segons estudis, des del inici del trastorn passen de 10 a 17 anys en demanar ajuda i rebre tractament.

Això resulta molt negatiu ja que un diagnòstic precoç i tractament adequat ajuden a evitar el patiment i minimitza el risc de desenvolupar altres problemes com una depressió associada o problemes familiars i laborals.

Com es pot tractar un TOC?

Diferents estratègies han demostrat utilitat per tractar el TOC. En general i donada la tendència a la cronicitat, així com l’elevada proporció de resposta insuficient als tractaments només farmacològics, els pilars bàsics del tractament són DOS: la teràpia amb psicofàrmacs i la teràpia cognitiva-conductual. Cal tenir present també aspectes psicoeducatius i de recolzament familiar.

Els problemes familiars NO SÓN la causa del TOC, però el trastorn es veu afectat per la reacció de la família als símptomes, ocasionant sovint conflictes. Una actitud relaxada i de recolzament en lloc de crítica i negativa, pot millorar la resposta al tractament!

El tractament psicoterapèutic d’elecció per a nens, adolescents i adults és la teràpia cognitiva-conductual, que ajuda als pacients a modificar la resposta a les obsessions. Tot i que els pacients amb TOC presenten sovint símptomes carregats de simbolisme inconscient i de significats dinàmics, les psicoteràpies psicoanalítica i psicodinàmica no han demostrat cap eficàcia per tractar aquests pacients.

Psicofàrmacs: la majoria de pacients milloren a les 8-10 setmanes de començar tractament amb antiobsessius (antidepressius del tipus Inhibidors de Recaptació de la Serotonina ó IRSs), però només un 20% dels pacients tractats només amb fàrmacs mostren una desaparició completa o suficient dels símptomes. Són tractaments doncs segurs, eficaços, però que triguen temps en començar a fer efecte i que cal associar amb tractaments psicològics.

Aquests tractaments els ha de fer un especialista avesat al tractament d’aquesta mena de pacients tan complicats, ja que moltes vegades caldrà altres actuacions i fàrmacs més especialitzats que els descrits fins aquí.

Foto: C. Berché, 2014

ESTIC TRIST/A: TINC DEPRESSIÓ?

La depressió és una malaltia que consisteix en una alteració de l'estat d'ànim de la que la tristesa és el símptoma principal.

La tristor pot ser una sensació normal en molts moments de la vida: la majoria de persones experimenta tristesa de tant en tant. Però en la depressió aquesta tristor té una intensitat superior a l’esperada per a la situació ambiental en què es troba la persona. A més és diferent a altres experiències tristes que hagués pogut patir prèviament, i existeix més sensació de pèrdua de control i gran dificultat per motivar-se per altres coses.

Els símptomes d'una depressió clínica poden ser molt variats, i inclouen tristesa, davallada de l'autoestima, sentiments de desesperança i solitud. Altres poden ser insomni, irritabilitat (enfadar-se fàcilment), pèrdua d'energia, canvis en els hàbits alimentaris, dificultat per concentrar-se, problemes de memòria, pèrdua d'interès per les coses o activitats habituals com aficions, sentiments d'inutilitat o de culpabilitat, desitjos de mort o fins i tot ideació suïcida.

Es molt freqüent la depressió?

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) considera que actualment la depressió és la segona malaltia que més incapacitat provoca al món, només pel darrera del dolor crònic.

La depressió és la malaltia psiquiàtrica més freqüent: un 20% de les persones patiran una depressió al llarg de la seva vida.

Les causes més freqüents de recaiguda, però, són les derivades de seguir incorrectament o abandonar els tractaments pautats

Foto: C. Berché 2013

Totes les depressions són iguals?

No, podem classificar la depressió en quatre subtipus:

Depressió major: Els símptomes depressius són intensos i apareixen en forma d’episodis (duren set-

manes o mesos). En mig dels episodis, qui la pateix pot trobar-se bé, tot i que en els episodis i segons severitat pot ser necessari l'internament hospitalari.

Distímia: els símptomes depressius són menys intensos, però molt incapacitants al ser crònics (duren com a mínim dos anys) i es barreixen sovint símptomes ansiosos importants.

Trastorn adaptatiu: els símptomes depressius són lleus, estan presents durant un curt període de temps i s'originen com a resposta a algun problema (factor estressant agut) que ha patit el pacient.

Altres trastorns depressius: síndromes depressives que poden formar part del conjunt de símptomes d’altres malalties psiquiàtriques (per exemple, el trastorn bipolar) i no psiquiàtriques (per exemple, anèmies, esclerosi múltiple, hipotiroïdisme,...)

Es pot curar la depressió?

Aproximadament el 80-85% dels episodis depressius remeten amb el tractament apropiat, però les depressions són malalties cròniques. Això vol dir que les depressions tenen tendència a ser recurrents, és a dir, se sol produir més d’un episodi, i no podem evitar al 100% les recaigudes.

Tractament psicològic

La teràpia psicològica cognitiva-conductual i, en menor mesura, les teràpies psicodinàmiques, han demostrat la seva eficàcia com a tècniques terapèutiques en el tractament dels diversos trastorns depressius.

Tractaments farmacològics
Els principals fàrmacs utilitzats en el tractament de la depressió són els antidepressius (AD).
Malgrat que tots els psicofàrmacs gaudeixen d'una immerescuda mala consideració, la majoria d'AD són tolerables per quasi totes les persones. Gairebé no tenen interaccions, és a dir, es poden barreixar amb pràcticament qualsevol altre fàrmac, no causen dependència, tenen escassos efectes secundaris i de poca intensitat.
Abans que una persona comenci a prendre AD ha de tenir en compte que la medicació necessita cert temps per funcionar (normalment es necessiten vàries setmanes per experimentar alguna millora i per determinar si un fàrmac resulta útil). Per tant, heu de seguir prenent la medicació tal i com us l'han prescrit, fins i tot si al principi teniu dubtes sobre els seus beneficis.

Classifiquem els AD segons sobre quin neurotransmissor exerceixen la seva acció: noradrenèrgics i/o serotoninèrgics, i d'altres subtipus menys populars

En alguns casos, utilitzem altres fàrmacs com tranquil·litzants, hipnòtics, i en casos molt greus sals de liti.

Com podem ajudar a un amic o familiar amb depressió?

La família, la parella i amics íntims de persones amb depressió poden trobar útils les següents estratègies:

• Considereu-vos part de l'equip de recolzament i tractament.
• No penseu que la persona amb depressió no desitja estar millor, encara que a vegades tinguis aquesta sensació. Intenteu veure els símptomes com el que són: part d'un trastorn.
• Ajudeu-lo a reconèixer les fonts d'estrès i a trobar la manera més adient de fer-li front.
• Animeu-lo a ser més actiu, PERÒ sense forçar-lo excessivament i sense fer-li crítiques o retrets, ja que aquestes actituds poden fer que empitjorin.
• Ajudeu-lo a portar una vida sana, a realitzar algun tipus d'exercici físic i a divertir-se.
• Dediqueu part del teu temps a estar amb ell o ella.
• Elogieu cada un dels seus avenços, especialment al principi i per molt petits que siguin.
• Animeu-lo a mantenir el tractament prescrit i a evitar l'alcohol i altres substàncies tòxiques.
• D'entrada, preneu-vos seriosament qualsevol pensament de suïcidi. No tingueu por a parlar d'aquest tema obertament.
  

Foto: C. Berché 2013

Si heu de tenir cura d'algú amb depressió greu és fonamental trobar temps per a vosaltres mateixos sense sentir-vos malament o culpable. Conviure amb un familiar amb depressió pot desgastar, per la qual cosa és important cuidar-se el màxim possible i mantenir-se bé psicològicament.

Una visita a Can Zariquiey, Arenys de Munt

Aquesta any farà 37 de l'existència de la Comunitat Terapèutica del Maresme, Cooperativa de Treballadors de la Salut Mental que van fundar un llunyà 1977 en Valentí Agustí i el Guillem Homet.

Vaig treballar amb ells del 1996 al 2000. Aquest darrer febrer vaig tenir el goig de visitar les remodelades instal·lacions de la clínica d'Arenys de Munt, Can Zariquiey, de la ma del meu amic i mestre Guillem Homet.

Vaig també tenir el plaer de saludar a en Valentí Agustí i d'altres companys.

Podria escriure i descriure moltes línies però sens dubte la manera millor d'explicar i definir què és la CTM, queda resumida en la frase:

“la llibertat és terapèutica”

Amb afecte

l'orquídea d'Arenys de Munt

fotos: Carles Berché

Veritats i mentides del Trastorn Bipolar

Molta gent em fa preguntes referents al trastorn bipolar, que sovint he de desdramatitzar, trencar amb falsos tabús, desmitificar, etc.

Qué és i qué NO és un Trastorn Bipolar (TB)

El TB és una malaltia relativament freqüent, que consisteix bàsicament en canvis de l'estat d'ànim que alternen entre l'eufòria i la depressió.

I aquí tenim ja la primera confusió, ja que és normal que el nostre estat anímic canvii i estigui fluctuant. No hem de confondre tenir canvis d'humor amb patir un TB, ni tampoc ho és tenir una depressió diagnosticada i tractada amb períodes d'estabilitat.

En el TB s'alternen episodis d'exaltació anomenats hipomania o mania, amb episodis depressius, i també períodes de normalitat en què el malalt es troba estable.

En els períodes de “mania” la persona malalta es troba irritable, eufòric o exaltat, incrementa l'energia i l'activitat ( que també pot generar confusió amb un trastorn hiperactiu...), desinhibició, autoestima exagerada, despeses exagerades, hipersexualitat, disminució del temps de descans, conductes extravagants, etc. Pot arribar a ser greus amb conductes perilloses, símptomes psicòtics, i sovint cal un internament forçós. La “hipomania” és un estat més lleu, que no s'ha de confondre amb l'alegria normal ja que suposa un canvi brusc respecte a la personalitat prèvia normal d'aquell subjecte.

La depressió cursa en forma d'episodis, de manera que poden durar uns mesos però no permanentment com en una distímia o depressió crònica. Els seus símptomes són tristor no justificada, baixa autoestima, culpa, cansament i desmotivació, apatia, aïllament, abandonament, fins i tot pensaments de desig de mort i suïcides.

El TB és hereditari?

El TB és una malaltia força freqüent i sovint mal diagnosticada. Entre tots els subtipus de malaltia, es parla d'una freqüència entre el 2'5 i el 5% de la població. Es a dir, en una població de p. ex. 1000 habitants, hi hauran de 25 a 50 persones que la pateixen.

El component genètic és força important en el TB, però TAMPOC ÉS UNA CONDEMNA! Si com hem vist, el risc de patir un TB és, en el pitjor dels casos, de 5 persones de cada 100, en els familiars de primer grau d'una persona amb TB aquest risc global augmenta a un 10%. S'ha calculat també que el risc de què els fills d'un progenitor amb TB també el pateixin, és d'un 15 al 20%.

Ho explicaré d'una altra manera: de cada 100 persones d'una població total, fins a 5 patiran un TB. Però si prenem una mostra de 100 persones que tinguin un familiar directe amb trastorn bipolar, 10 persones patiran la malaltia I 90 NO. Si prenem 100 persones filles d'un TB, 20 d'elles podran desenvolupar la malaltia, PERÒ HI HAURAN 80 QUE NO.

Un subtipus de TB anomenat tipus II,que consisteix en episodis depressius alternats amb episodis d'hipomania, és molt més freqüent entre les dones.

Quines són les causes del TB?

Hi ha una PREDISPOSICIÓ a patir la malaltia que és genètica, i sobre aquesta predisposició actuen altres causes com a DESENCADENANTS. Alguns desencadenants són el consum de drogues, estrés, manca de descans, sobreactivitat, etc.

Això explica perquè algunes persones p. ex. que abusen de drogues tota la vida no desenvolupen un TB i altres persones amb consums molt més reduïts desenvolupen la malaltia: per la predisposició que pot venir marcada genèticament.

Què és el “patró estacional”?

Es molt freqüent en determinats pacients que els episodis es repeteixen en les mateixes èpoques de l'any, dependentment dels estressors. Així el cas més típic, és el d'un malalt amb TB amb episodis depressius a la tardor ( i l'hivern) i episodis maniformes a la primavera (i a l'estiu). Ara bé, el patró estacional és una TENDÈNCIA al llarg del temps, encara que en alguns malalts es reprodueixi de forma matemàtica i exacta cada any

Com es diagnostica un trastorn bipolar?

El diagnòstic és CLÍNIC. Es a dir, es basa en els símptomes que presenta el pacient i els que observa l'especialista. Per tant per diagnosticar un TB no cal fer cap analítica de liti en sang (creença errònia molt arrelada) ni proves d'imatge (ressonància magnètica, TAC...) ni test psicològic, encara que puguin servir d'ajuda.

Es normal però, que el TB trigui anys en ser diagnosticat per la fàcil confusió amb altres trastorn psiquiàtrics (depressions unipolars, psicosis, intoxicacions per drogues). Per això és molt important davant de la sospita contactar amb un especialista, ja que és lògic entendre que quan més triguen en diagnosticar-lo més trigarem en donar un tractament adequat.

I com es tracta? Es poden prevenir les recaigudes?

El tractament es basa es psicofàrmacs. La psicoteràpia o tractaments psicològics poden complementar las psicofàrmacs però MAI substituir-los.

Hi ha gent que creu que si està 1 o 2 mesos sense tractament i segueixen trobant-se bé, ja npo esl hi cal medicar-se o estan curats, i això és fals.

El TB és RECURRENT, i això vol dir que el risc de recaiguda pot aparèixer en qualsevol moment. Pot trigar dies o més d'un any, però la recaiguda apareixerà.

Els tractaments més importants per tractar el TB s'anomenen eutimitzants o estabilitzadors de l'ànim. El més efectiu i conegut és la sal de liti. En cas de prendre aquest fàrmac cal fer analítiques de sang regularment per evitar alteracions i intoxicacions per culpa del fàrmac. Altres fàrmacs són alguns antiepilèptics i alguns antipsicòtics moderns o “atípics”.

El tractament adequat malauradament no protegeix del tot contra el risc de recaiguda, però sí sabem que deixar de prendre la medicació és el principal motiu de recaiguda. Així, els tractaments amb productes anomenats “naturals”, homeopàtics, fitoterapèutics, etc. no han demostrat CAP eficàcia. Fins i tot abandonar els tractaments mèdics per aquestes mal anomenades “teràpies alternatives” és una de les causes més freqüents de recaiguda -si no la més- en el nostre àmbit cultural.

Molt sovint els pacients de llarga evolució, molt cronificats, cauen en aquests errors busquen una solució als problemes -reals i coneguts- dels secundarismes que presenten el psicofàrmacs però que ben controlats per un especialista expert es poden minimitzar.

Las teràpies psicològiques poden ser adequades per millorar la qualitat de vida però no només del malalt, sinó també del seu entorn i de la família. El programes psicològics de suport a les famílies són eines cada dia més desenvolupades i imprescindibles.

(fotos originals de C. Berché)