dissabte, 15 de febrer del 2014

QUÈ ÉS L'ANSIETAT?




En primer lloc m'agradaria diferenciar l'ansietat normal de la que podem considerar com una malaltia o trastorn (patològica).
L'ansietat normal és una reacció d'emergència davant de situacions que representen una amenaça o perill, un instint NORMAL d'autoprotecció. L'ansietat normal ens posa en alerta, i ens prepara i activa per defensar-nos d'un perill o per fugir. Es a dir, una resposta ansiosa adequada a la causa és necessària per sobreviure.


I l'ansietat patològica? Doncs és una preocupació excessiva, a vegades com a resposta exagerada a circumstàncies reals, o bé com a resposta a causes imaginàries.

TIPUS DE TRASTORNS ANSIOSOS
-        Trastorn d'angoixa o atacs de pànic, aparició sobtada de sensació de por o terror. Durant les crisis apareixen també símptomes físics com falta d'aire, palpitacions, malestar toràcic, molèsties abdominals, mareig, etc

-        El trastorn d'ansietat generalitzada es caracteritza per la presència de preocupacions ansioses exagerades i persistents durant mesos. El malalt que ho pateix li costa controlar la preocupació constant, i a més pateix de impaciència, fatiga, dificultats per concentrar-se, tensió física, irritabilitat, insomni... El més freqüent però és la presència mixta de símptomes ansiosos i depressius.
-        Trastorn fòbics: pors a situacions i objectes determinats com poden ser als espais tancats (claustrofòbia), a la llum (fotofòbia), a animals (rates, insectes, aranyes...) a la sang, fòbia social (una mena de timidesa patològica)... Tot i que la més greu i coneguda és l'agorafòbia, una fòbia a diverses situacions que inclouen espais oberts, sentir-se exposat, multituds, sortir al carrer, etc. La persona fòbica evitarà la situació que li genera aquesta por excessiva i irracional.

-        El Trastorn obsessiu-compulsiu és una malaltia força freqüent caracteritzada per OBSESSIONS (idees, pensaments o imatges persistents i repetits que es perceben com repulsius o sense sentit i generen molta preocupació al no aconseguir evitar-los, p. ex. pensaments de violència o de tenir l'impuls de fer mal), i també COMPULSIONS que són conductes repetitives amb una necessitat imperiosa que pretenen evitar un suposat mal o perjudici futur (rentat de mans per por absurda a la brutícia, comprovar portes i finestres, tocar i comptar objectes, simetria i ordre exagerats, etc). Es considera una malaltia greu que pot arribar a generar un malestar significatiu i un funcionament familiar social i laboral molt afectat.


Els trastorns d'ansietat poden ser tractats si són adequadament diagnosticats. En els tractaments actualment disponibles es combinen els tractaments farmacològics (psicofàrmacs) i teràpies psicològiques, habitualment prou eficaços per aconseguir una qualitat de vida acceptable i sovint la curació de la malaltia.


Sovint no se'ls hi dona prou importància i pot haver una tendència a considerar “normal” patir, a vegades per la vergonya de reconèixer la pròpia malaltia, pensant erròniament que és una feblesa o una manca de capacitats en lloc d'una malaltia. Davant del dubte és recomanable consultar amb el nostre metge de confiança (atenció primària) qui sabrà identificar i diagnosticar adequadament el problema i resoldrà gran part dels casos, o aconsellarà consultar amb un especialista (psiquiatre i/o psicoterapeuta).


Què és el Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat?

El TDAH es un trastorn d’inici habitualment a la infància amb dificultats per mantenir l’atenció i la concentració, dificultats per seguir instruccions, dificultat per controlar els impulsos i hiperactivitat que es manifesta amb agitació i inquietud motora.
Un nen normal de 2 a 3 anys ha de ser mogut i impulsiu, i no aguantarà l’atenció més de 2 ó 3 minuts. En un nen amb TDAH aquest conducta normal no només no s’adapta al fer-se més gran, sinó que empitjora a partir dels 4 anys complicant-se amb dificultats acadèmiques, socials i familiars. Aquest nen sovint són tractats com ganduls i mal educats, com si fos culpa dels pares o depengués de la voluntat del propi nen!
No tots els símptomes es manifesten sempre ni amb la mateixa intensitat, de manera que parlem de 3 subtipus bàsics:
  1. Hiperactivitat: nen o adult especialment mogut, li costa molt estar quiet o fer la mateixa tasca durant un temps, es mouen massa sense finalitat concreta, xerraires...
  2. Impulsivitat: actuar sense pensar, interrompre converses, no saber esperar, dificultat per seguir normes i instruccions
  3. Manca d’atenció: distraccions fàcils, manca de concentració, dificultats per planificar les tasques, comportaments desorganitzats, dispersió...

I quina és la causa del TDAH?

Avui saben que hi ha una base genètica que predisposa a patir d’aquest trastorn, i a més hi ha una certa herència del trastorn amb una preponderància situada entre el 60-70%.
La causa del trastorn és una disfunció de sistemes neuronals de transmissió (dopaminèrgic i noradrenèrgic) que afecten al funcionament dels circuits nerviosos que controlen el que anomenem com sistema biològic de recompensa
Als anys setanta es creia que aquest trastorn era exclusiu de l’infantesa i desapareix amb la maduració de les estructures cerebrals, però avui sabem que perdura en l’adolescència amb predomini dels trastorns de conductes, i un 50% d’aquests adolescents seguiran tenint símptomes al fer-se adults
A causa de la disfunció neuronal que origina aquest i altres trastorns mentals, el TDAH es pot complicar amb la concurrència d’altres diagnòstics, sobre tot trastorns afectius, d’ansietat, i en adults i adolescents trastorns per consum de substàncies d’abús (“drogues”) i trastorns de personalitat

Tractament

Es aconsellable un enfocament a 3 bandes:
  1. Farmacològic: curiosament, fàrmacs estimulants són els més adequats per tractar aquests trastorns, com ho són el metilfenidato en distintes formulacions i la atomoxetina. També són útils alguns antidepressius. Les amfetamines també milloren molt els símptomes, però donada la seva perillositat estan actualment prohibides.
  2. Programes d’atenció a les famílies: cal ajudar a conviure amb un TDAH... a més tenint en compte les bases genètiques, a la família és probable hi hagi més d’un cas alhora!
  3. Intervencions de tipus psicopedagògic.

Així doncs és fonamental un suport psicoeducatiu i psicopedagògic igual al malalt com a la família i també als responsables educatius (mestres dels diferents cicles d’ensenyament i també mestres particulars de reforç). Però malgrat la por que generen habitualment els psicofàrmacs, aquests són necessaris per millorar les alteracions conductuals i el rendiment.
Actualment disposem de fàrmacs cada cop més segurs i eficaços, amb pocs efectes secundaris (el més important pot ser la pèrdua de gana) normalment transitoris.

En resum, el TDAH és un trastorn molt més freqüent del que pensem (un 5% de la població escolar), sovint poc identificat i massa tard, i que cal disgnosticar adequadament per tal de poder iniciar les intervencions terapèutiques adequades per aconseguir un normal desenvolupament acadèmic, personal i social.

QUÈ ÉS LA PSIQUIATRIA...?




... I QUÉ ÉS UN PSIQUIATRE?
La PSIQUIATRIA és la branca de la medicina especialitzada en el diagnòstic i tractament dels trastorns mentals. El PSIQUIATRE és doncs un metge especialitzat en aquesta branca.

I ELS TRASTORN MENTALS, QUÈ SÓN?
El trastorns o malalties mentals, són alteracions que poden afectar el raonament o pensament, sentiments i emocions, comportament, reconeixement de la realitat, les relacions interpersonals i la capacitat d’adaptar-se a les exigències de la vida. I les causes dels trastorns mentals poden ser biològiques o físiques, psicològiques, o socials.

I QUINS SÓN ELS ANOMENATS TRASTORNS MENTALS?
Els trastorns mentals es divideixen en:
-          Trastorns d’ansietat. L’ansietat és un sentiment de por acompanyat de signes somàtics indicatius d’hiperactivitat del sistema nerviós, i que a diferència de la “por normal” no té causa justificada. L’ansietat es pot manifestar com angoixa, fòbies, obsessions...
-          Trastorns de l’estat d’ànim. Són un grup d’alteracions de l’humor que es poden manifestar en forma de tristor (depressió) o bé eufòria exagerada (mania)
-          Trastorns de la son. Les necessitats de dormir són variables per a cada persona, no només parlem de trastorns com l’insomni sinó també de la qualitat del dormir (parasòmnies).
-          Trastorns somatomorfs. Presència de símptomes que semblen una malaltia física o mèdica però que no es poden explicar completament per la presència d’una malaltia, efectes de substàncies, o altres trastorns mentals. Un dels més conegut d’aquest grup és la hipocondria, o por exagerada a patir una malaltia greu. També l’histèria, trastorns dismòrfics,...
-          Trastorns de la personalitat. Consisteixen en patrons de pensament i conducta rígids que difereixen de les normes i expectatives socials. Podríem dir per fer-ho més entenedor, que són alteracions en la forma de ser i comportar-se. El diagnòstic dels trastorns de la personalitat pot ser molt subjectiu, però els patrons de comportament inflexible sovint causen greus dificultats personals i socials, així com un deteriorament funcional general.
-          Trastorns de la conducta alimentària. Grup que inclou l’anorèxia i la bulímia nerviosa, que són alteracions en la pròpia percepció del cos.
-          Trastorn psicòtics. Sens dubte els més coneguts i els més paradigmàtics de la psiquiatria, són l’esquizofrènia en què s’afecta el pensament (deliris), la percepció (al·lucinacions) i el comportament (actituds estranyes). Altres són la paranoia, psicosis delirants...
-          Demències. Deteriorament, pèrdua de les capacitats prèvies en atenció, memòria, orientació, etc. La més coneguda és la demència tipus Alzheimer, però no és pas l’única...
-          Trastorns per consum de substàncies. Doncs sí, les addiccions –o drogaddiccions- també les tractem els psiquiatres. Inclosos l’alcoholisme, addicció al tabac, addiccions tecno-lúdiques, joc patològic (ludopatia), etc.
-          Trastorns del desenvolupament de la infància i l’adolescència. Els nens hiperactius, comportaments pertorbadors, etc.
-          I d’altres...

I COM CUREN ELS PSIQUIATRES?
Els psiquiatres utilitzem, per dir-ho molt resumit, 2 tipus bàsics de tractaments:
1-      Psicofàrmacs, que són medicaments amb efectes sobre el sistema nerviós central. Els més utilitzats són els ansiolítics, els antidepressius, els antipsicòtics i els eutimitzants.
2-      Psicoteràpies, o teràpies psicològiques. Hi ha dos grans grups de tècniques psicològiques per tractar els trastorns mentals: les teràpies psicodinàmiques i les de tipus cognitiu-conductual.

En altres entregues explicaré més en detall els tractaments, ja que hi ha molt desconeixement i molta llegenda urbana, sobre tot contra els psicofàrmacs que sovint són considerats fàrmacs perillosos i poc efectius.

AIXÍ DONCS: QUI VA AL PSIQUIATRE?
La psiquiatria, malauradament, encara pateix del que anomenem “estigma”. La malaltia mental sovint és considerada com un defecte o una tara, una feblesa, cosa de bojos, i que convé amagar.
Cada dia més la població reconeix al psiquiatre com un metge amic, que pot ajudar a superar un moment difícil, a equilibrar un trauma personal, a superar una depressió, aliviar les pors,  eliminar pensaments disruptius, etc.
Encara hi ha una certa reticència a ser vistos a la Sala d’Espera d’una consulta psiquiàtrica. Però amb això, l’únic que farem és endarrerir la possibilitat de millorar, i allargar innecessàriament el patiment.


Carles Berché
Cap de Servei de Salut Mental i Addiccions, Fundació Sant Hospital, La Seu d’Urgell del 2002 al 2013
Soci Numerari de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques i de la Salut de Catalunya i Balears
Membre de la Societat Catalana de Psiquiatria
Psiquiatre col·laborador del Centre Mèdic Pirineus